Per: Em Itarte Fernández
Cada 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones, el món encén una espelma col·lectiva per recordar les víctimes de la violència masclista, un fet que és transversal a totes les cultures, edats i classes socials, però, rere els minuts de silenci, les declaracions institucionals i les manifestacions anuals, s’hi amaga una pregunta difícil d’afrontar: fem prou?
Enguany, com cada any, les històries tornen a ser familiars. Dones de totes les edats assassinades i maltractades per homes del seu entorn que normalment eren parelles o exparelles seves; noies joves agredides en espais d’oci, uns espais presumptament segurs; mares que fugen de casa per protegir els seus fills/es d’una violència que deixarà marca en elles per sempre; adolescents de tots els gèneres que normalitzen unes conductes de control extremadament tòxiques que es fan passar per amor romàntic, el qual genera debat i problemàtiques per si mateix. Les consignes i els relats es repeteixen; anualment ens repetim que no podem continuar així; però res no canvia pas.
La commemoració del 25N neix l’any 1981 durant la Primera Trobada Feminista Llatinoamericana i del Carib per recordar a les germanes Mirabal, que van ser assassinades l’any 1960 degut a la seva oposició a la dictadura de Trujillo. Més de seixanta anys després, la seva història ressona en les lluites actuals: la violència contra les dones no és un accident, sinó que és fruit d’una estructura social que anomenem patriarcat. És, doncs, aquesta estructura la que sovint es filtra dins els discursos oficials, deslegitimant-los.
Aquest any, la lluita també es fa visible a escala internacional. A Sud-àfrica, per exemple, la campanya Purple For SA, impulsada per moviments feministes i comunitaris, ha tenyit del color associat al moviment feminista, el morat, diversos espais públics a escala estatal, així com, mundialment, les xarxes socials amb l’objectiu de denunciar un dels índexs de feminicidis—els assassinats causats només pel gènere femení de la víctima—més alts del món. En aquest mateix país s’han iniciat 16 dies d’activisme contra la violència de gènere centrats en el concepte de masculinitat positiva, a més de la responsabilitat social. La masculinitat positiva defensada en aquesta campanya és una masculinitat usada no per crear jerarquies i rols de poder, sinó per fer un món col·laboratiu i amb un espectre de masculinitat més ampli.
Paral·lelament, altres iniciatives fan ús de símbols potents i impactants per reclamar un canvi. En el cas de la Red Chair Campaign, es promou l’exposició en espais públics de cadires buides vestides de vermell per recordar les dones de totes les edats i ètnies que han sigut víctimes de feminicidis, a més d’exigir accions reals i visibles als governants i comunitats senceres. Les mobilitzacions d’aquest any i les d’anys anteriors ens recorden que, malgrat que la violència masclista és un fenomen global, també ho és la resistència que li planta cara.
Així i tot, commemorar és necessari, però no suficient. El 25N s’ha convertit, en molts casos, en una mena de ritual institucional que es queda plenament en la superfície, fent campanyes puntuals i vídeos breus que són prou per mostrar compromís, però no per generar cap canvi. Tot plegat té valor simbòlic, tota acció té una reacció i és cert que cada cop hi ha més accions fetes per part de l’estat, però la violència masclista no pot ser erradicada amb símbols. Necessitem educació feminista, recursos socials i responsabilitat col·lectiva, i això s’aconsegueix amb polítiques valentes.
És imprescindible mirar allà on més ens costa—o, com diuen col·loquialment, posar el dit a la llaga—per aconseguir els nostres objectius. Els jutjats saturats que no poden garantir protecció immediata per les víctimes d’abús, les dones que desisteixen de denunciar per la falta de confiança en el sistema, els serveis d’atenció que continuen infrafinançats i un imaginari cultural que encara tolera actituds masclistes i misògines que són la base de la violència.
Fins i tot en l’era digital, el masclisme muta i pren control de les nostres vides. Control per xarxes socials, assetjament per missatges, extorsió amb imatges íntimes… Pot semblar nou, però és únicament un nou format d’una violència antiga encara latent.
El 25N no és només un homenatge a les víctimes d’una violència que encara no hem sigut capaços de frenar; és un advertiment. Si cada any repetim les mateixes paraules, però cada any lamentem, també, les mateixes morts, és evident que alguna cosa falla. El repte que personalment plantejo, doncs, al nostre entorn, i que animo tothom a intentar és transformar la memòria en acció i convertir el dolor en el motor de canvi. Aquest dia ha de servir, sobretot, per mirar-nos a nosaltres mateixos. Hem d’entendre que la violència masclista no és un problema aliè a nosaltres, no és una qüestió relativa a “altres”, sinó una responsabilitat compartida. Famílies, mitjans, governs, comunitats, instituts: cap gest és irrellevant; cap silenci és neutral.
Aquest dia ens recorda que la lluita continua, que només serà efectiva quan la igualtat deixi de ser un horitzó i es converteixi en una realitat palpable—fins que arribi el dia que ja res no ens calgui commemorar. Perquè la violència masclista sigui, per fi, un capítol tancat de la nostra història.
