Shan Chan Wu Xu, Berta Morales Soteras i Erik Eguiguren Cortés
En les últimes dècades s’han ampliat els diferents tipus de relacions sentimentals. Tradicionalment, a Occident han predominat les relacions monògames, on es dona el costum cultural de mantenir un vincle romàntic dins d’una parella basat en l’exclusivitat sexual i afectiva, és a dir, tenir una única relació entre dues persones. La influència de l’església a la societat d’abans predicava que quan et casaves havies de durar “en la riquesa i en la pobresa, en la salut i la malaltia”, fins que la mort “ens separi”.
Avui dia, però, també hi ha les relacions obertes, aquelles on hi ha consentiment mutu a l’hora de poder establir vincles sentimentals fora de la parella.
Seguidament, hi ha el poliamor, que s’aplica a la pràctica o l’estil de vida d’estar obert a la possibilitat de tenir més d’una relació amorosa i íntima alhora.
Finalment, les parelles híbrides, que són entre dues o més persones en la que no es compleixen certs requisits per tal de classificar-les com a relacions íntimes exclusives, és a dir, que poden conèixer altres persones, tenir cites amb elles, tenir amics íntims i tenir relacions sexuals amb altres.
Actualment, la forma de veure a una parella ha canviat, a mesura que ha passat el temps hi ha més llibertat i molta gent ha canviat la seva forma de pensar sobre com han de ser les relacions sentimentals. Abans, la gent tenia pensat casar-se aviat i tenir fills; també deien que era “estrany” i fins i tot malaltís, tenir una parella homosexual. Molt menys s’imaginava la idea de les relacions obertes, el poliamor, etc.
Hem volgut contrastar opinions sobre aquest tema de gent de diferents generacions, i la majoria tenen una opinió igual o molt similar: “Les parelles, quan tenen relacions amb altres, ho han de consensuar. És molt important tenir amor i respecte.”, comenta una dona de cinquanta anys, que també ens ha dit: “(És important) tenir clares les normes o bases dels límits sobre que són per ell/a les relacions obertes, per des d’un principi dir-ho, perquè l’altre sàpiga per on es vol situar”. Sobretot, la majoria de les persones parlen de respecte i comoditat, i algunes diuen que cada persona ha de tenir la llibertat de fer el que vulgui. Dues dones d’uns 40 anys comenten: “Aquestes relacions es poden tenir i acceptar, però no ho volen experimentar”. En conclusió, hem observat que la majoria de les persones entrevistades, encara que tinguin basant diferència d’edat entre elles, opinen el mateix, però la diferència que hem trobat és que els alumnes de tretze, catorze i quinze ho expliquen menys detalladament; en canvi, els adults de més de trenta anys especifiquen millor la seva postura sobre les noves formes de relació.
De totes maneres, sempre hi ha hagut relacions fora del matrimoni, però per por al ‘què diran’, abans la gent no s’atrevia a dir-ho. Per tant, hi havia aquestes relacions, però s’ocultaven. Actualment, es parla d’aquests temes amb més llibertat; també els instituts han ajudat a fer que hi hagi més normalitat fent xerrades, dinàmiques, etc.
La nostra opinió coincideix amb el que diu la gent a la qual hem entrevistat, ja que respectem que hi hagi persones que tinguin aquest tipus de relacions, però nosaltres, en el futur, no ho voldríem experimentar.
