Nicolás Bellostas Noguero
“En el somni hi ha sempre una cosa absurda i confusa, un no s’allibera mai de la vaga sensació que tot és fals, que d’un moment a un altre haurà de despertar.”
El Desert dels Tàrtars, Dino Buzzati
Com a activitat complementària, el curs de 2n de Batxillerat de Grec, va assistir a una de tantes funcions que ofereix el Teatre Lliure de Gràcia. En aquest cas, i atenent el que al temari es refereix, gaudim de Sísif fa no fa, interpretada per un genial Carles Pedragosa Torres en el paper d’un Sísif contemporani i amb un brillant i profund llibret de Jordi Oriol.
En funció d’un poc subtil, però estranyament latent (sobretot al principi) símil, se’ns presenta una suposada obra que sempre està a punt de començar i que es veu truncada tant per atzars deguts a la inutilitat de l’actor, com per successos impredictibles de caràcter absurd. És així que es desenvolupa un dantesc monòleg incoatiu que balla entre la reflexió filosòfica, el soliloqui dramatúrgic i la proteica verborrea, que en nom de parar un joc de paraules pretensiós aconsegueix definir una bellesa similar a la de l’impressionisme pictòric; és a dir, aprofita els elements essencials del naturalisme per a construir símbols congruents i eufonia en el discurs, adquirint una certa musicalitat, factor que així mateix entra en relació amb part del leitmotiv de l’obra.
Intuïtivament, els temes tractats conflueixen amb l’absurd de Camus, que es desenvolupa en una miscel·lània de gèneres teatrals metaliteraris, gairebé conscients de l’absurd de la pretensió arxivística i doxogràfica de l’art, fent igualment una deliciosa sàtira que corona al missatge camusià. És cert que la reaparició de l’existencialisme en la filosofia continental va ser deguda, en gran part, a la destruïda i famolenca Europa de la postguerra, al fet que fins i tot la ràpida reactivació econòmica als països occidentals més afectats semblés més una humiliant inclinació per a una generació òrfena i pèrduda en un cementiri de més de 80 milions d’ànimes, que el retorn a la normalitat. En definitiva, fa la sensació que separar el mitema dels monocromàtics nens de Rosellini i els marejos gavatxos sigui una tasca titànica o un simple anacronisme. No obstant això, ¿per què ens continua perseguint incansablement l’angoisse vitale, a la nostra casa calenteta, amb els nostres budells plens i els suposats governs més “progressistes” de la història? Alguns diran que és la mateixa naturalesa humana, uns altres que és el sistema opressiu i el seu fordisme mental, que ens exprem fins a la total apatia o la bogeria. En tot cas, no crec que aquest sigui el lloc adequat per a tractar el tema, ja que només volia destacar la genialitat de Jordi Oriol per poder traslladar aquest buit col·lectiu a la modernitat.
El lector podria arribar a pensar: “I això què hi té a veure, amb el grec, amb els versos de Píndar o la correcta traducció de l’infinitiu?” En certa manera té raó: per puntimirats que ens posem, Sísif es veu reduït a un símbol, no importa si era fill de X o Y, o quina relació té amb la difusió de Z o A dialectes. És més una icona sobre la qual desenvolupar una llarga i interessant conversa que un tema d’estudi. Així i tot, considero que el perquè de la visita té una explicació més convincent. La tasca d’ensenyar i aprendre grec és profundament sisífica. En realitat, totes les Humanitats tenen aquest aspecte, com el d’un gos que es mossega la cua, qui podria negar-ho? En quina altra disciplina és més interessant la pregunta que la resposta? De fet, si veiéssim a dos metges filosofar sobre el tractament clínic probablement o no serien metges, i/o se’ls retiraria la llicència. En el fons, adquirim amb totes aquestes cavil·lacions a posteriori una qualitat bastant clàssica: la capacitat de contemplació. Jordi Oriol, doncs, aconsegueix en temps de virulent pragmatisme i prosaic racionalisme, fer-nos reflexionar sobre la bellesa d’allò suposadament inútil i fer-nos buscar amb més afany que mai el temps perdut.
