Per Xènia Cabezuelo Miranda
Desembre, 1915
Estimada mare,
Espero que tot vagi bé, que no hagueu patit cap mal, i que cuidis bé de la meva preciosa filla Megan.
Per aquí tot és molt caòtic, totes les trinxeres estan cobertes de cadàvers i fang perquè, com ja deus saber, aquests dies d’hivern són glaçats i amb moltes pluges. A més, amb aquestes temperatures, tampoc podem fer gaire.
Portem aquí 1 any sencer ja i n’estem farts. No recordo si t’ho vaig explicar però el passat Nadal (1914) vam sortir tots dos bàndols de les trinxeres i ens vam trobar a la ‘’terra de Ningú’’, on vam estar jugant a futbol amb els ‘’enemics’’, que em van semblar uns nois ben macos. Inclús ens vam ensenyar fotos de la família! Però un cop vam tornar cadascú a la seva trinxera i les autoritats es van assabentar, ens va caure el pèl a tots i ens van advertir que si allò tornava a passar ens afusellarien per alta traïció.
La veritat és que ara, a aquestes alçades, sembla que la guerra va empitjorant cada cop més: més atacs, més bombes, més de TOT. No sembla que s’acabi d’aquí a poc….
Ja resar no serveix de gaire, només perquè vosaltres estigueu bé i que la meva filla creixi en condicions.
Mira, just l’altre dia estàvem vigilant amb un company els atacs, i just va caure una bomba uns metres més enllà i es va enfonsar part de la trinxera, de forma que uns companys es van quedar enterrats. No vam poder treure-ls, no teníem suficient força per a fer-ho; va ser una pena.
Bé, paro ja, que em toca el meu torn de vigilància. Només et demano paciència i que sàpigues que estic fent tot el que puc. Tornaré a casa quan tot això acabi. Cuida de tota la família, mama.
Molts petons, t’estimo.
Atentament, Charles.
Font: Archives of Alberta
Carta des del front, per David Esteban Arias Acuña
06-02-1918 França, a la nit
Estimada filla,
Potser pensaves que estava mort, però no, segueixo combatent aquí a les trinxeres, amb els meus companys. Tothom està fart de la guerra i volem tornar a casa, ja a ningú li queda patriotisme. Encara recordo com el govern va dir: “Guanyar la guerra és fàcil i ràpid”, però no, era mentida: fa anys que som a les trinxeres. Cada dia trobo cadàvers dels meus companys al camp de batalla, les olors i els sorolls són insuportables, mengem el mateix cada dia, i cada nit. És una vida que no li desitjo ni al meu pitjor enemic!
Ara ja saps l’estat real de la situació, només em queda una mica d’esperança, que ets tu, filla meva.
Com estan les coses per allà? He escoltat que totes les dones treballen dur per a fabricar armes i projectils, a més dels uniformes. Filla, si a tu et toca fer això, protegeix-te les mans amb guants, ja que el material és tòxic i et podria afectar. Et prometo que tornaré amb tu el més aviat possible.
Que Déu et cuidi, a tu i a tots els que estimo, perquè sense vosaltres no tindria confiança i fracassaria. Però tranquil·la, continuaré fins al final, tant si és bo com si és dolent.
Дэйвид
