Fet per: Abril Gibert, Clàudia Quintana, Camila Segovia i Èric Creus
Abigail Martín (Barcelona, 1971) ha treballat 25 anys a l’Eurolliga de Bàsquet, desenvolupant els càrrecs de directora de sostenibilitat i d’esdeveniments, i abans en màrqueting. Va arribar a aquesta feina gràcies a la seva experiència com a jugadora de bàsquet i pels seus coneixements en promoció. Creu que el valor de la seva feina no depèn del gènere, però sí que ha patit menys reconeixement i desigualtat salarial pel fet de ser dona. Diu que a l’Eurolliga les dones han tingut un paper fonamental i majoritari en càrrecs de decisió, però que això és una excepció en el món de l’esport, on predomina el lideratge masculí.
En quin ambient vas crèixer i com ha afectat això a la teva vida?
He crescut en un ambient familiar molt actiu, amb els pares treballant molt, i per tant amb molta absència. Però, alhora, vaig començar amb el bàsquet molt aviat, als 8 anys, i tenir l’esport em va omplir aquest buit que hi havia dels pares pels horaris laborals. Llavors, les dues famílies que he tingut són la familiar, molt bona malgrat l’absència, i la de l’esport, que m’ha “col·locat” molt bé.
Explica’ns la teva trajectòria en el bàsquet, des de nena.
Vaig començar a l’escola IPSI, que era reconeguda per la gimnàsia esportiva i on les nenes estaven molt valorades perquè aquest és un esport majoritàriament femení. Però al bàsquet només hi havia nois practicant-lo. Llavors, un responsable d’esports va dir: “Va, fem que les noies puguin començar a jugar”, i aquí vaig començar jo. En el primer equip de noies, com que n’hi havia poques, érem de diferents edats. Després em va fitxar un club professional, l’Hospitalet, que tenia equip de Primera divisió tant de nois com de noies, però que va tancar fa temps. I després ja vaig jugar al Barça (al primer Barça que es va muntar), al Caixa Tarragona, al Caixa Segovia…, és a dir, a diferents equips professionals. Jo era molt jove, vaig començar a jugar al bàsquet professional als 16 anys, i llavors ja viatjava per tota Espanya i per Europa, mentre estudiava. Més tard, vaig poder estudiar als Estats Units gràcies al bàsquet, ja que em van donar una beca esportiva per estar tres anys a Texas, al Texas A&M, jugant a bàsquet. Amb l’esport m’ho pagava absolutament tot.
Vaig començar a jugar al bàsquet professional als 16 anys, i llavors ja viatjava per tota Espanya i per Europa. Més tard, em van donar una beca esportiva per estudiar i jugar a Texas.
I et va anar bé?
Em va anar molt bé perquè, després, vaig tornar amb coneixements d’informàtica, ja que en aquella època començava internet, i amb l’anglès, cada cop més reconegut. I aquí vaig seguir jugant fins als 30 anys. A mi m’encantava el bàsquet, vaig entrar a jugar-hi perquè em va fascinar.
En què consisteix el teu treball actual?
Em dedico a la sostenibilitat. Treballo tant en l’impacte mediambiental com en el camp social, en projectes d’impacte per aquells col·lectius que més ho necessiten, sempre dins d’entitats esportives. He estat 25 anys treballant a l’Eurolliga de Bàsquet, que és com la Champions de Futbol, 10 dels quals en el càrrec de Sostenibilitat i 10 en el de Directora Tècnica. Ara continuo fent això, però per a d’altres col·lectius: actualment treballo en una entitat de sostenibilitat esportiva que és WAC 15, una plataforma de caminar, de comptar passes. Tots els projectes que jo porto són en clubs esportius o tenen un impacte social, sigui per reduir la petjada mediambiental o per crear hàbits saludables, ja que ara hi ha molt problema de sedentarisme. En aquesta societat també, no només en les americanes o en d’altres .
Sabem que has estat una esportista pionera i que una etapa molt important va ser la teva participació en l’Eurolliga de Bàsquet. Com creus que t’ha afectat aquesta experiència, com la valores?
Quan vaig començar a jugar tenia 16 anys i era l’època dels primers contractes laborals per a jugadores a Espanya, una cosa molt important per la nostra feina. Però era molt difícil que en tinguéssim, de contractes, i a les més joves, com jo o Betty Cebrián (que després va ser molt important dins del bàsquet femení i que va anar a les Olimpíades del 92), tot i que jugàvem amb les millors a nivell nacional (Anna Junyer, Rosa Castillo, etc) i no ens els feien, sinó que ens pagaven una miqueta o ens deien que ens pagarien i després no rebíem res. Ens feien signar un contracte però després era paper mullat. Però les grans sí que van aconseguir els primers contractes i això va ser molt important per les generacions que vam venir després.
Quan vaig començar a jugar, a les més joves no ens feien contractes, sinó que ens pagaven una miqueta o ens deien que ens pagarien i després no rebíem res.
Jo treballava a l’Eurolliga masculina i això em va ajudar molt a veure el creixement del bàsquet masculí. I com que vaig estar 10 anys treballant en sostenibilitat, el que vaig fer va ser introduir els exemples de professionals femenines, com Brianna Stewart, una jugadora que molts anys ha estat MVP (Most Valuable Player) de la Women’s NBA i de la Lliga Femenina. Així doncs, les portava perquè expliquessin el seu cas, com els costava que respectessin els seus contractes, les dificultats d’haver de jugar un any a Praga, l’altre als Estats Units i el tercer a Espanya per tal de poder tenir una carrera sòlida i fer diners. En aquest sentit, treballar a l’Eurolliga Basketball em va permetre portar noms de noies i va ser molt interessant.
Tenint en compte el que ens acabes d’explicar, ens pots dir si has viscut experiències masclistes en la teva vida esportiva?
Malauradament, sí. A nivell esportiu, els masclismes estaven dins del sistema. És a dir, pel que fa a l’estructura, des de l’entrenador fins als ajudants normalment eren nois. A més, nosaltres ens trobàvem que els horaris que teníem per a entrenar i jugar eren sempre els pitjors, per exemple, de les 21 o 22 hores fins a mitjanit. Per altra banda, ni el material que utilitzàvem ni les instal·lacions eren els millors. I en els viatges, sovint no podíem anar amb autobús, sinó que de vegades ens tocava viatjar en cotxes. És a dir, que hi havia diferències per gènere en el tractament dels equips masculins i dels femenins. I potser amb mi no tant, però envers algunes jugadores hi havia actituds masclistes per com els parlaven alguns entrenadors. Llavors era molt difícil denunciar-ho o portar-ho a l’estructura superior, formada per homes que no consideraven que fos tan important, sinó que era un llenguatge acceptat. Però a poc a poc tot això ho vam rectificar. I he de dir que jo vaig tenir la sort de tenir dues entrenadores que són molt importants: Sílvia Font i Maria Planes, dues “institucions” dins del bàsquet femení.
Els horaris que teníem les noies per a entrenar i jugar eren sempre els pitjors, a l’igual que les instal·lacions i el material. I en els viatges, sovint no podíem anar amb autobús, sinó que ens tocava viatjar en cotxes.
I en l’àrea professional?
Com a directora, m’he trobat amb bastantes situacions “divertides”, perquè jo era la responsable de les finals -que igual les fèiem a Praga que a Moscú o Istanbul- i llavors, moltes vegades, els sorprenia veure una dona manant sobre 100 persones i, sobretot a les reunions amb els governs locals, era molt difícil que em fessin cas. Normalment ho aconseguia, però una vegada, a Atenes, van anar directament amb el meu jefe, el CEO de la Lliga, perquè els era impossible fer cas a una dona, tot i que ell els va dir que havien de parlar amb mi. M’he trobat amb molt poques dones en la meva posició, però a mesura que van passant els anys cada cop hi ha més directores d’esdeveniments o de gestió d’un pavelló, que és molt important, malgrat que en les àrees de seguretat i d’administració pública segueix havent-hi poques dones amb càrrecs de decisió.
Penses que el bàsquet femení es promociona menys que el masculí?
No ho penso, ho sé. Com tots els esports femenins, no només el bàsquet.
Creus que hauries tingut encara més èxit si fossis un home?
No ho sé, però segurament hauria estat més còmode fer el que jo volia fer, jugadora de bàsquet professional, en un moment on no hi havia l’estructura, les eines, més enllà de les que jo pogués tenir. En definitiva, no acompanyava l’entorn, que és molt important per assolir les fites. Segurament hauria tingut més opcions, però no sé si ho hauria aconseguit.
Com creus que es pot millorar la representació de dones a centres de lideratge esportiu?
Jo crec que donant-los més visibilitat, més opcions per mostrar el que fan, ja que estan representant molt bé l’esport tant a nivell de jugadores com de cos tècnic com de gestió d’entitats esportives. Que es parli, per part dels mitjans de comunicació, de tota aquesta feina que fan. I també, que s’inverteixi més en l’esport femení.
