Berta Vaquero, Isaac Claveria, Aina Espiérriz, Jennifer Bravo i Nil Amanós
Hola Chloé,
Soc en Pierre. Com ja sabràs, tot i que fa molt de temps que no parlem, soc un dels soldats del bàndol militar francès. Ara mateix, estem en lluita contra Alemanya, Àustria-Hongria i l’Imperi Otomà, entre d’altres. Porto aquí lluitant pel meu país des del principi de la guerra, quan va començar, el 1914.
Primer vam començar movent-nos pel territori durant tres mesos, des de l’agost fins al novembre. Aquells tres mesos van ser molt durs: teníem poc menjar, no disposàvem de suficient descans i havíem d’estar molt atents tota l’estona per vigilar on cauria la bomba i intentar fugir. Els infermers i les infermeres no donaven a l’abast perquè sempre hi havia molts ferits. Però sabíem que la guerra no acabaria allà i que segurament vindrien èpoques molt més dures.
Després del novembre de 1914…
Efectivament, van venir èpoques molt més dures. Vam començar a posicionar-nos pel nord de França, cavant trinxeres, mentre començava l’hivern més fred dels últims anys i unes pluges constants i abundants
Des que vam començar a moure’ns fins ara, març del 1915, hi ha hagut molts ferits i, sobretot, molts morts. L’1 de març va morir el millor amic que tenia aquí, en Vincent. Li va caure una bomba al costat, i no va poder fugir perquè se li enfonsaven les cames al fang de les trinxeres, que estaven destruïdes i plenes de forats per la quantitat de bombes que havien caigut. Jo no em vaig adonar que havia mort fins que vaig passar pel costat d’un munt de cossos estirats, morts i amb el casc ple de fang i molls d’aigua i de la seva pròpia sang. En aquell moment, vaig suplicar que no em topés amb el cos d’en Vincent, però al cap d’estar una estona caminant i revisant totes les cares, el vaig trobar.
No em vaig poder acomiadar d’ell, però sempre recordo tots els bons moments que hem passat junts. Als nostres superiors els és ben igual, ells només volen que lluitis i et deixis de queixar.
Bé, arriba el final, no només de la carta, sinó de la meva vida també. Després d’enviar-la, desapareixeré, i ningú sabrà res de mi. Tampoc em trobaran a faltar, ni es podran acomiadar de mi. Tu tampoc ho podràs fer, perquè quan rebis la carta, ja no hi seré. Necessito que quan acabi la guerra, això surti a la llum, que tothom vegi el que hem patit, psicològica i físicament. Fins aquí.
Adéu Chloé,
P.E.C
Berta Vaquero
Ja feia sis mesos que m’havien assignat el campament que atenia els soldats de primera línia, o el que quedava d’ells.
D’ençà que havia començat el meu servei al front, creia que havia vist els pitjors crims de la humanitat: ferides de bales, membres amputats per culpa de les bombes, soldats asfixiats per gasos químics… Però cap sensació s’assimilava a córrer entre les trinxeres mentre plovia plom i explosius per a rescatar soldats ferits, els quals, un cop arrossegats a través del fang i les pedres i arribats a la infermeria, no eren més que cadàvers.
Així que durant aquests mesos m’havia tornat una persona freda. Ja no parlava amb els pacients més del necessari. Ja no els mirava més del necessari. I quan havia de sortir a buscar més ferits, els analitzava un per un abans de rescatar-los. Si algun soldat tenia una ferida massa greu, o se li havia ensorrat massa terra a sobre, ni l’intentava portar a terra segura. El deixava morir allà, sol i fred.
Però era el que havia de fer.
De la noia contenta i entusiasta que volia anar a la guerra per ajudar a la pàtria, ja no en quedava res. El somriure de la meva cara no va tardar molt a desaparèixer. El cabell, ros, arrissat i llarg, se’m va començar a caure degut a l’estrès, i vaig haver de tallar-me’l. Vaig començar a canejar, i el meu aspecte, juvenil i jovial, va tardar pocs mesos a envellir vàries dècades.
Un dia, un soldat molt jove, de no més de vint anys, m’havia preguntat, en els seus últims moments, el motiu de la guerra.
No li havia sabut respondre. I crec que, si haguéssim preguntat a qualsevol participant d’aquesta, tampoc hauria tingut una resposta.
Havia vist molts soldats morir. Alguns en les trinxeres, quan anava a buscar ferits. Altres en les lliteres de l’infermeria, sedats, o, quan no quedava anestèsia, agonitzant. Curiosament, les últimes paraules de molts d’ells no eren pregàries a Déu. Cridaven la seva mare.
Anys després d’aquesta massacre, encara em continuo preguntant quantes vides, realment, van ser destruïdes mentre homes rics, sense cara per a molts de nosaltres, decidien el destí del món.
Isaac Claveria
Hola papa i mama,
Us escriu el vostre fill. Sento molt no haver-vos enviat una carta abans, però no penseu que m’ha passat res, ni que m’he oblidat de vosaltres, senzillament no he pogut escriure-us abans.
Els dies aquí, a les trinxeres, passen molt a poc a poc; cada hora que passa és una eternitat i només penso i desitjo que la guerra s’acabi ja.
La situació actual no és la que esperàvem, estem sofrint molt i no estem aconseguint bons resultats.
Estan morint soldats; cada cop que camino pel fang ensopego amb algun mort, que està una mica enfonsat i no puc veure. Estic passant-ho molt malament, papa i mama; ahir vaig trobar el Luca sense vida i se’m va trencar el cor. No tenia forces per continuar, però, en part, també us he escrit aquesta carta per a què parleu amb els seus pares, ja que deuen estar preocupats perquè tampoc estan rebent cartes ni cap notícia de part del seu fill. Veure el Luca així va fer que em paralitzés per dins; vaig començar a cridar-li i a donar-li cops a la cara per veure si reaccionava, fins que vaig haver d’acceptar que ja no estava amb nosaltres. Allà és quan em vaig adonar que en qualsevol moment em pot passar a mi, i probablement ningú se n’adoni.
Per aquest motiu us vull dir que us estimo molt, i si és l’última carta que us envio, vull que sapigueu que heu sigut els millors pares que podria haver tingut. Gràcies per tot el que heu fet per a mi. Us estimo,
Joules Dupont.
Aina Espiérriz
CARTA AL MEU MARIT
Bon dia, estimat,
Ara fa 60 dies des que no estic al teu costat, cuidant-te a tu i als nostres fills, com solia fer.
Us trobo molt a faltar i això està sent pitjor del que m’esperava. Cada cop la feina es multiplica degut a les baixes que hi ha. He viscut en primera persona les horroroses conseqüències de la guerra. L’altre dia va arribar un noi de només 18 anys que tenia les cames congelades pel fred; no vam tenir altre remei que amputar-li les dues cames, així que mai més podrà caminar. Vaig parlar amb ell i em va explicar que tenia futur com a por esportista, però que no s’arrepentia d’haver lluitat pel seu país.
Escoltar les històries dels soldats fa que em recordi de per què estic aquí.
Espero que els nostres fills s’estiguin portant molt bé i que tu estiguis prenent les pastilles quan toca.
Salutacions i petons als nostres nens i als meus pares. Jo continuaré “lluitant” pel nostre país i pel futur dels nostres fills.
Amb molt d’amor, la teva estimada.
Jennifer Paula Bravo
27 d’abril de 1916, Estrasburg, França.
Hola mare i pare,
Portem ja sis mesos en les trinxeres i és tot un desastre; solament hem avançat 10 quilòmetres, ja que els françesos es resisteixen molt, i es fa impossible arribar a Paris. Tot el que ens van vendre sobre la guerra és mentida. El primer dia, quan ens van donar l’uniforme, hi havia el nom d’una persona; em va semblar estrany, però no li vaig donar molta importància, i després ens van fer un discurs dient-nos que érem superiors i que no faltaria molt per guanyar la guerra.
Quan ens dirigíem a la trinxera tothom estava molt feliç, ja que no sabíem el que ens esperava. Era, i segueix sent, un caos: només arribar, hi havia molta gent ferida al terra i alguns soldats morts. Mentre, els pocs que estaven vius es veien cansats i sense forces. Allà realment ens vam adonar que no ho passaríem molt bé, al front.
Els primers dies no va passar molta cosa, però passades dues setmanes va vindre una onada de soldats françesos i els vam matar a tots. La veritat és que no ho vaig passar bé, matant-los.
Al cap d’uns dies la cosa va anar encara a pitjor, ja que van tirar bombes i gas tòxic, cosa que va fer que molts companys morissin. Era horrorós: gent morta, gent sense cama o sense cara… Fins ara tot ha sigut així, i soc un dels pocs que porta tant de temps viu aquí. Espero que aquesta maleïda guerra s’acabi d’aquí poc. Per sort, els metges són tots uns grans professionals; si no, estaríem ja tots morts.
Us estima,
El vostre fill Karl Kimmich
Nil Amanós
