Per: Oriol Herrero Torné
Gemma Mallorca va acabar la carrera de periodisme i comunicació l’any 2022 i des de llavors ha estat treballant en el món de la comunicació. Actualment narra els partits de futbol femení a TV3, així com els de l’Espanyol, del Badalona i del Barça, i també col·labora com a tertuliana en diferents programes com Gol a gol, Tot costa i Temps afegit de RAC1, donant la seva opinió sobre l’actualitat futbolística a Catalunya.
Què vas estudiar? On?
Vaig estudiar periodisme i comunicació corporativa a Blanquerna, una carrera de 4 anys que és com si fos un doble grau sense ser-ho.
A quina edat vas tenir clar que volies ser periodista esportiva?
Des de petita m’havia interessat molt el periodisme. Sense saber ben bé el que era, jo tenia molt clar que volia ser periodista, sempre ho he anat repetint, i el periodisme esportiu em va venir quan ja era una mica més gran, és a dir, jo em pensava que fent només periodisme seria feliç, però a mi els esports sempre m’han interessat, he jugat a futbol tota la vida, segueixo els esports, m’agraden… I va ser a la universitat quan em vaig adonar que realment el que m’interessava més era el periodisme esportiu, a través de les pràctiques que vaig fer a rac1 gairebé amb 22 anys, a punt d’acabar la carrera, i vaig dir: ‘Si puc escollir, prefereixo el periodisme esportiu abans que un altre tipus de periodisme informatiu’.
Què et va motivar a fer periodisme?
Doncs des de petita tenia la vocació de voler fer periodisme. No va haver-hi un fet que em motivés més o menys, simplement vaig adonar me’n, tot i que amb dubtes a l’últim instant del batxillerat. I estic molt contenta d’haver-ho fet.
Quin consideres que és l’esdeveniment més gran (important, conegut) que has estat retransmetent?
Sense cap mena de dubte la final de la Champions a Lisboa. Un somni que tenia des que era ben petita, i jo crec que un esdeveniment més gran que una final de la Champions no me’l puc imaginar. El Barça va perdre, que això és l’únic problema que puc dir que vaig tenir, però va ser un somni fet realitat.
Què és el que més t’agrada de retransmetre?
El que més m’agrada de retransmetre és intentar contagiar l’espectador l’emoció del què estic veient, és a dir, que encara que sigui un partit avorrit intento transmetre el que s’estan jugant; per exemple, si és una lliga, explicar que la setmana següent hi ha Supercopa i que per tant aquest partit té un atractiu més enllà del que en aquell moment passa al terreny de joc. Però sobretot que la gent senti realment des de casa que està gaudint del partit com si fos pràcticament en primera persona.
I en general, que és el que més t’agrada de ser periodista esportiva? I el què menys?
Tot. És una feina somniada, si no em paguessin la faria també encantada. Tinc la sort que em paguen per fer una cosa que m’encanta, en aquest cas, cobrir molt el futbol, que és l’esport que més m’agrada sense cap mena de dubte, i és fantàstic. És a dir, m’agrada poder comunicar-me amb les jugadores que després narraràs, m’agrada fer créixer un equip i aconseguir que la gent el segueixi, transmetre les emocions que comentava… Tot això és la part positiva. El que menys m’agrada no sabria dir-te, per mi no hi ha coses dolentes en aquesta feina. Potser et diria els horaris, que a vegades et compliquen una mica la vida, perquè te l’has d’estructurar a través dels partits que tens o de la feina que et toca cada cap de setmana. Però queixar-me dels horaris quan és una de les poquíssimes coses negatives que hi ha en aquesta feina crec que seria imprudent perquè tota la resta ho compensa molt.
És una feina somniada i si no em paguessin la faria també encantada.
Quins consells donaries a algú què persegueix el somni de ser periodista?
Que tingui paciència, perquè és un món complicat. Que sigui una persona que treballi i que sempre deixi bon record allà on vagi. És important que des del moment que comences pràctiques o comences a fer periodisme local (crec que començar amb periodisme local és un gran consell perquè t’impregnes abans que ningú del que és realment el periodisme) deixis bon record amb les persones que treballis perquè sembla que no, però amb el temps et trobes sense feina i potser et truca algú amb qui havies fet pràctiques fa 4 anys. Llavors és important tenir sempre bona relació amb la gent amb qui treballis, i que vegin que ets treballador/a, que tens ganes i que ets un motivat/da. Crec que això és el més important i el consell que donaria.
Creus que pel fet de ser dona has tingut més dificultats per arribar a on ets? Si és així, quins obstacles has trobat com a dona dins del periodisme esportiu?
Crec que pel fet de ser dona no he tingut més dificultats. Crec que ha sigut el camí més fàcil perquè no hi ha tanta competència, però sí que potser quan arribes hi ha més dubtes de si serveixes per això, per l’únic fet de ser dona. “Una dona sap de futbol?” Doncs jo en aquest cas porto tota la vida jugant a futbol. Cada vegada hi ha menys comentaris d’aquests, però sí que la gent està més pendent del que fas o dius per veure si poden dir “no, això no està bé”. Això últim si que ho he notat, però dificultats no n’he tingut, crec que el camí és una mica més fàcil que si ets un home, perquè entre ells hi ha molta més competència.
Crec que ser dona dins del periodisme esportiu ha sigut el camí més fàcil perquè no hi ha tanta competència, però sí que potser quan arribes hi ha més dubtes de si serveixes per això per l’únic fet de ser dona.
Creus que el paper de les dones en el periodisme esportiu ha canviat en els darrers anys? Per què?
Sí, jo crec que el paper de les dones ha canviat perquè cada vegada tenim més veu i tenim més espai. Fins ara, a mi em donava la sensació que era trencar una mica el sostre de vidre que marcaven els homes. Encara passa, perquè si tu vas a una roda de premsa, actualment, de l’entrenador del Barça o de l’Espanyol, la majoria de persones que cobreixen el dia a dia de l’actualitat dels equips catalans son majoritàriament homes, però sí que dóna la sensació que de mica en mica les dones tenim més espais, més responsabilitats… Ara hi ha dones que es dediquen a la informació diària del Barça, quan abans segurament no hi eren, i també ens donen veu en transmissions de futbol masculí, tot i que costa de veure, perquè encara queda molt camí. Jo tinc ganes de veure o escoltar en una ràdio que la narradora del Barça masculí és una dona, que això encara no ha passat. És a dir, ens donen espais, però una mica apartats. Per exemple: si tu vas a una roda de premsa del Barça masculí, la majoria són homes però si vas a una roda de premsa del Barça femení, la majoria son dones. Encara hi ha moltes coses per canviar, però si que crec que s’han fet passes endavant.
