Genaro Villagrasa ha passat de manifestar-se al carrer des dels 70 a aconseguir la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2000. La lluita veïnal de Baró de viver quedarà integrada en l’òpera comunitària «La rosa dels set pètals» que el Liceu estrenarà el juny del 2027. També és un orgull pel Club de Lluita Baró de Viver, que des dels seus inicis manté el nom del barri. Villagrasa ha aconseguit un munt de fites, però ell ho ha fet tot pel barri i mai ha volgut que se’l reconegui com a individu especial, sinó com algú més de tota la gent que ha lluitat per millorar-lo. A més de l’activisme, també té publicats dos llibres: Una casita junto al río i Largo paseo por un río francés, que parla sobre un viatge per les terres de França.
Des de quan vius al barri?
Des de poc després de néixer, el 1957. Els meus pares eren immigrants, la meva mare de Còrdova i el meu pare d’un poble de Castelló. Van venir en una de les onades d’immigrants interns a buscar-se la vida a Barcelona i van llogar una casa a Montserrat . Després van sol·licitar un habitatge en els blocs que s’estaven construint al barri, on van venir a viure-hi al 1959. I després, en un any i poc, vaig venir amb ells i des de llavors tota meva vida (he residit a Baró de Viver), fins ara.
Quan, com i per què vas començar a involucrar-te en el moviment veïnal?
Jo era una miqueta major que vosaltres. Tenia 18 anys i em vaig adonar -estem parlant de l’any 1976, poc després de morir Franco- que al barri hi faltaven moltes coses: no hi havia zones verdes, no hi havia escoles bressol, no hi havia serveis socials, no hi havia infraestructura, no hi havia lleure per als nens… Vaig entendre que no es podia esperar que aconseguíssim tot això demanant-ho, sinó que havíem de lluitar per a aconseguir-ho. Així doncs, amb 18 anys em vaig involucrar i vaig ser un dels fundadors de l’Associació de Veïns, un grup de gent que pensava com jo, que necessitàvem un període de reivindicacions amb manifestacions.
Al barri hi faltaven moltes coses -zones verdes, escoles bressol, serveis socials, infraestructures- i vaig entendre que no podíem aconseguir tot això demanant-ho, sinó que havíem de lluitar.
I com ha canviat el moviment veïnal del barri en les últimes 2-3 dècades? I el barri en si?
El moviment veïnal ha evolucionat bastant des que vam crear l’Associació de Veïns al 1977. En quant al barri, un objectiu molt important va ser la seva remodelació total. Baró de Viver estava format per les anomenades “cases barates”, construïdes al 1929, que amb el temps s’havien anat deteriorant, i per blocs de cases “nous”, entre cometes, perquè en la seva construcció el municipi, a través del Patronat Municipal de Vivenda, els va edificar amb unes bigues que s’havien inventat a França; uns fonaments de forjat ràpid d’alumini que abaratien molt els costos, però que van tenir una conseqüència que ningú havia previst: que, amb els anys, el ciment es deteriora, es podreix i, per tant, el perill que els pisos s’ensorrin, és molt gran. Això es va corroborar amb els anys, ja que es va enfonsar un bloc, i a partir de llavors es va parlar de “l’aluminosi”, sent Baró de Viver un dels primers barris que ho va denunciar. A partir d’aquí, vam començar una reivindicació permanent, perquè no es podien reparar els edificis del barri, ja que era superior el cost al valor de la propietat. Per tant, es va decidir tirar tot el barri a baix i construir-lo de nou, des de zero. Això va començar el 1995 i va acabar 6 anys després. Actualment, tenim l’orgull de tenir un barri nou amb millors serveis i condicions.
I quin paper ha jugat el club de lluita en el barri, en la construcció de la seva identitat?
És al 1964 quan comencem a gaudir del nom de Baró de Viver. Més endavant, fins i tot es van canviar els estatuts per anomenar-se Club de Lluita Olímpic de Baró de Viver. En el conjunt de la seva història, s’ha parlat molt de la remodelació de 1985, quan el barri va canviar de dalt a baix; es va aprovar el pla interior i es va posar la primera pedra de la reforma. En aquell moment, el centre social on estava fixat el club va desaparèixer i van ser ‘convidats’, a marxar. Van haver d’anar al Bon Pastor i s’hi van estar uns deu anys, aproximadament des de 1982 fins al 1992. Malgrat estar fora, durant aquells deu anys no van canviar el nom del club pel gran amor que li tenen al barri i als seus colors. Quan van tornar a les noves instal·lacions, van mantenir el nom; per tant, és un orgull mutu: el barri està orgullós del club i el club porta el nom del barri allà on va.
És un orgull mutu: el barri està orgullós del club de lluita i el club porta el nom del barri allà on va.
A què et dediques actualment?
Pel que fa a mi, ara estic operat. La meva primera operació va ser entre el 2008 i el 2013. Després de la primera intervenció no ho vaig notar gaire; em van dir que estigués dues setmanes de repòs i després ja tornava a estar als llocs sense problema. Però el 2013 van veure que la malaltia s’havia reproduït i em van tornar a operar. Fins llavors, la meva tasca m’havia ajudat molt a parlar en públic, a organitzar coses, a fer activisme al carrer i mítings, sobretot adreçats als joves i a les nenes. Però en tenir una traqueotomia que em dificulta la parla a conseqüècia de la segona operació, ja no podia utilitzar la veu més que puntualment i em vaig haver de reinventar. Com que ja no podia fer el mateix, amb la meva parella vaig començar a fer coses petites. M’agrada molt la història i vaig començar a fer història novel·lada: els meus dos llibres són històricament constatables, però novel·lant els fets; la part de la trama és ficció i la vaig compaginant amb altres coses.
I l’any 2000 vas rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Com vas viure i com valores aquest premi?
Molt bé, perquè jo no he buscat mai el protagonisme. Jo tenia una necessitat de lluitar per coses comunes i potser de vegades les desenvolupava millor sense tenir-ne, de protagonisme. Però sí que esperava que el districte reconegués aquesta tasca, tant a nivell personal com per la meva contribució al moviment associatiu, perquè jo estava a la Coordinadora d’Associacions del Districte i també a la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona). En aquella època no buscava res per a mi; per tant, quan vaig guanyar la medalla d’or em vaig sentir molt orgullós. També perquè recordo que era una persona que, en aquest cas, representava el barri de Baró de Viver.
Quan vaig guanyar la Medalla d’Honor de Barcelona em vaig sentir molt orgullós perquè era un reconeixement pel barri de Baró de Viver.
De que estàs més orgullós, després de tots aquests anys de lluita?
Bé, del que més orgullós estic és d’haver tingut un fill amb la meva dona. També ella també era activista, és una de les fundadores de l’Associació de Veïns, i aquest contacte en la defensa dels interessos del barri va permetre que aprofundíssim en una relació sentimental i en la vida del nostre fill. Però, al marge d’això, ja he dit que la lluita no es pot sintetitzar en una medalla o en un premi; és un procés molt llarg. Estem parlant d’un dret fonamental, que és el dret a l’habitatge, i de canviar totes les ‘mogudes’ en el barri sencer, construint-ne un altre en la defensa dels habitatges. Són processos molt llargs i molt complicats, amb molts alts i baixos. De vegades, quan venia a fer això, realment venia deprimit i pensava: ‘Em ficaré en aquest embolic?’. Però hi havia un ‘per a què’ i un ‘per a qui’. Va ser una batalla dura, però me’n sento orgullós.
