Per Max Solanich Llorca
El meu besavi es deia Felip Hernando Moneo i va néixer l’any 1901 a la ciutat de Burgos. Aquesta història comença quan ell va començar a estudiar al seminari d’aquella ciutat. El meu besavi no volia ser capellà, però la seva mare va insistir tant que, per no portar-li la contrària i no decebre-la, va acabar estudiant allà.
Mentre hi estava estudiant, la seva mare va morir i Felip va aprofitar per deixar el seminari, ja que no és el que volia fer. Un cop va deixar els estudis, es va mudar al Masnou amb dos companys seus per a fer de mestres a les Escolàpies. Allà va estar-hi uns quants anys i després es va traslladar a un poble de Lleida anomenat Palau d’Anglesola, al costat de Mollerussa, on es va posar a fer de mestre de la única escola que hi havia al poble, l’escola pública Arnau Berenguer.
Després d’un temps d’estar treballant en aquella escola, el van enviar per ser professor a la d’un altre poble dit Juncosa, el meu poble, el qual té molta història darrere. Sent professor d’aquella escola va conèixer la meva besàvia, una alumna seva, a la qual li portava dinou anys.
El 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola, i un temps després els republicans van començar a buscar el meu besavi per matar-lo, ja que mataven els cristians, i ell havia estudiat per ser capellà al seminari de Burgos. Un dia, perquè això no passes, es va escapar del poble a la nit, perquè no el trobessin, caminant pels camps fins a Lleida, que són 30 quilòmetres. Quan hi va arribar, es va refugiar a una casa d’una gent que el coneixia, i allà va estar-s’hi uns quants dies, però es veu que algú l’havia vist entrar i va avisar els republicans perquè anessin a aquella casa a matar-lo. Els republicans van arribar i van entrar a la força per enregistrar tota la casa. La gent que hi havia van amagar el meu besavi darrere de la porta de la cuina, pensant que allà no hi entrarien. I sí que hi van entrar, però no van mirar darrere de la porta i no el van aconseguir trobar.
Aquella mateixa nit va escapar de Lleida, una altra vegada d’amagat, amb un tren fins a Barcelona. Un cop va arribar a la ciutat ja el van deixar de buscar perquè no el coneixia ningú, i poc temps després d’arribar a Barcelona va acabar la guerra. En arribar a la ciutat es va instal·lar a una caseta al carrer Escòcia. Per buscar-se la vida va sol·licitar plaça per ser professor a les escoles nacionals, que es deien en aquell moment, però no li van donar la plaça perquè el títol que ell tenia no servia per ser professor a la dictadura, ja que se l’havia tret durant la segona República Espanyola. Així doncs, va haver de tornar-se a treure un altre títol per poder ser professor durant la dictadura, i quan ja el va aconseguir va tornar a sol·licitar una plaça i allà sí que li van donar. Llavors es va posar a treballar a una escola de Barcelona.
Un cop instal·lat, i parlant per cartes, li va dir a la meva besàvia que ja podia venir a viure amb ell a Barcelona, però la mare de la meva besàvia no hi estava molt d’acord. Tanmateix, per molt que la seva mare havia insistit que no, la meva besàvia va acabar venint. Un temps després van anar a Juncosa a casar-se, i van tenir la seva filla, la meva iaia, l’any 1941. Però just abans que nasqués la meva àvia es van mudar a un edifici a la Plaça Garrigó, ja que el lloguer els sortia més barat. Van ser uns temps durs, ja que era la postguerra i, per exemple, per anar a comprar tenien uns cartutxos com de loteria que els donaven cada setmana i que era el que podien anar a comprar a la botiga per repartir els aliments entre tots i que la gent no passés tanta gana.
Un cop ja va passar la postguerra, el meu besavi Felip deixar l’escola a la qual treballava i va marxar a treballar a la privada, primer a l’Acadèmia Cots, situada a la Rambla de Fabra i Puig, i després a l’Acadèmia Víctor, també situada a Sant Andreu, a la plaça del Comerç. A aquesta última acadèmia va estar-hi uns quants anys, fins que pel seu compte va obrir la seva pròpia acadèmia al carrer Malgrat. Allà va seguir la resta de la seva vida, ja que el negoci va triomfar i allò era la seva passió.
Els anys van passar amb una vida corrent, sense cap aventura, fins que l’any 1969, després que la meva iaia s’hagués casat, el Felip va tenir la seva primera filla, per al meu besavi la seva neta; per mi, a meva mare. Tres anys després, l’any 1972, quan ell ja tenia setanta-un anys, es va jubilar i va tancar la seva acadèmia, ja que ell era el director i ja no podia continuar. El 1975 va néixer la seva segona neta, la meva tieta, que per ell va ser una notícia excel·lent, ja que li encantaven els nens i l’ensenyança i estava molt agraït de tenir netes.
Allà va començar la seva vida de jubilat: li agradava molt, al seu temps lliure, anar a jugar a la petanca, fer dinars amb els amics i, sobretot, llegir. També va fer algun que altre viatge a París i a Roma, on es va inspirar per escriure un llibre sobre les aventures de la seva vida i les que li hauria agradat tenir, el qual mai va acabar ja que, tristament, el 1992, amb 91 anys, es va morir a causa d’un infart cerebral que va passar de cop. I d’un dia per l’altre, el Felip va posar fi a la seva aventura.
He volgut reflexionar un mica sobre l’existència del meu besavi, i em sembla que va tenir una vida molt dura però molt interessant. Només imaginar que haguessin mogut aquella porta, jo no hauria explicat aquesta història tan important per a mi, amb molta vida darrere i, sobretot, un exemple a seguir, ja que ell, Felip Hernando Moneo, mai es va rendir.
