Per: Alba Avellaneda Truñó
4 de febrer del 2018
Estimat diari,
Avui ha sigut un dia que mai oblidaré. Com tots els dimarts, els meus avis, els pares de la meva mare, ens han vingut a buscar al meu germà i a mi a l’escola. Ens han portat -com és tradició- un entrepà, hem estat una mica al parc del costat amb els amics i amigues, i al cap d’una estona hem tornat cap a casa. Allà, tant el Pau com jo hem agafat un suc de taronja perquè ens encanta el que tenen a casa. Mentre estàvem tots quatre a la taula del menjador, abans de jugar a cartes, ens han explicat la història de com es van conèixer per primera vegada.
L’àvia ha sigut qui ha començat a explicar-la, contenta perquè se li veia a la cara, com si recordés el moment perfectament i s’hi hagués transportat. I jo ja sabia que ens ho narraria com si ens estigués explicant un conte, com ho feia quan ens quedàvem a dormir alguns dies:
“Us heu d’imaginar uns vents de canvi, i el cel ennuvolat aquí a Barcelona. Jo acabava de sortir de l’escola i anava cap a casa a estirar-me al llit amb la idea de fer una migdiada perquè tenia molta son i havia d’aprofitar que no ens havien posat tasques. En teníem, però jo ja les havia fet durant el cap de setmana perquè m’agradava, i actualment també, fer les coses amb antelació, com a vosaltres”- dirigint-nos la mirada. “Vaig tenir sort perquè l’Anna justament aquell dia anava a casa de la seva mare, que estava a un carrer de casa meva, al davant del Fructuós -ha afegit- i podia fer el camí cap a casa amb companyia.”
Ha continuat l’avi:
“Jo estava a la casa perquè el meu pare era el metge de la família de l’àvia i estava curant el vostre besavi, que tenia una ferida a la cama que semblava greu per com es queixava quan caminava. Jo estava fascinat de veure una altra vegada el meu pare treballant, perquè la meva mare deia que ho feia de 10, amb paciència, amb temps, tenint empatia amb el pacient… El meu pare ja estava acabant de curar-lo, posant-li les tiretes, quan de sobte vam sentir la porta obrir-se i una veu dient: “Ja soc a casa”. El vostre besavi va dir que l’Esteve l’estava curant i que estaven a la sala d’estar. De sobte l’àvia va entrar i li va preguntar al besavi si estava millor, perquè l’àvia s’ha oblidat de dir que aquella nit el besavi l’havia passat molt malament, perquè mentre dormia es queixava del mal al peu.”
L’àvia ha afegit:
“Aquesta va ser la primera vegada que ens vam veure. Quan el meu pare ja va estar curat vam començar a parlar de l’escola i de les coses que ens agradava fer, que és el tema que normalment treus de conversa quan no coneixes la persona amb la qual estàs parlant. Si recordo bé, jo vaig tenir més iniciativa que tu” – mirant l’avi.
“Però jo després et vaig dir de quedar”, ha dit l’avi intentant defensar que va fer un gran pas.
“De debò? Mai hauria imaginat que la primera vegada que us vau veure va ser a casa teva, àvia!” -he dit.
Més tard ens han continuat explicant altres anècdotes que van passar al cap d’un temps. Algunes eren molt divertides, i tant el Pau com jo hem rigut molt!
Ha estat una tarda molt bonica, i m’ha agradat que els avis estiguessin feliços i tinguessin les ganes d’explicar-nos aquesta història, i d’altres que no he explicat perquè sé que se’m quedaran al cap per sempre.
Espero llegir aquest diari d’aquí a uns anys i recordar aquest meravellós dia d’avui. No només per la història dels avis, sinó també perquè he guanyat les cinc partides que hem fet amb les cartes de la baralla espanyola.
Si demà tinc temps et diré què tal el dia i com ha anat el berenar amb la Mariona. Ara t’enganxo una foto de la taula dels avis.
Adéu, fins demà!
