Per: Dunia Bouali Ahrouch
Dimarts, 4 de novembre 2025
No era la primera vegada que em passava. Tenir un lleu record de fa temps és normal, però el que em fa ràbia és quan no sé diferenciar si va passar realment o simplement va ser un somni, i a sobre que no hi hagi ningú a qui pugui preguntar. Perquè el record sembla massa boig per ser real, tot i que sí que ho sigui, o perquè et va passar a tu sol.
Aquest record va sorgir parlant d’avis i besavis amb uns amics. Se’m va passar pel cap un record meu al Rif, amb la família, i al meu costat, assegut a la sorra de la platja el meu pare, assenyalant cap a l’horitzó a una petita muntanya que es veia a la llunyania. Les paraules que recordo són “El meu avi va estar amb soldats espanyols”, només això, no estic segura si va ser real o no, però per sort aquesta vegada sí que hi havia a qui preguntar, només havia de trobar el moment.
Divendres, 7 de novembre 2025
Tres dies que penso en el record, tres dies ratllada per saber si va ser real o un somni, per sort per una vegada sí que tenia amb qui aclarir el dubte.
Després de l’insti vaig arribar a casa, tenia una hora per dinar, canviar-me i anar a entrenar, però tot i tenir pressa vaig sentir que aquell era el moment perfecte per preguntar al meu pare, així que, mentre menjàvem un plat de paella i tenint al meu pare davant i el meu germà al costat, li vaig preguntar al meu pare alguna cosa com: “Papá, una vegada em vas dir que el teu avi va estar a la guerra, no?” Em va mirar amb cara d’estranyesa, vaig dubtar sobre si dir-li que no fes cas, que m’havia confós. Per un segon sí que vaig pensar que sí va ser un somni, però vaig seguir. “No sé, o alguna cosa relacionada amb armes, crec” Després de pensar durant uns segons va contestar, “A l’ocupació d’Al-Hoceima” Sincerament, quan em va dir això, em vaig quedar igual. Vull dir, sé que Al-Hoceima és d’on són els meus pares, però no em sonava gens d’una ocupació. Em va explicar el relat, però la part històrica la vaig haver de buscar jo més tard perquè no tenia temps perquè me l’expliques ell.
Resulta que a començaments del segle XX Espanya, sota la dictadura de Franco, controlava part del nord marroquí, però la zona de Rif es mantenia en gran mesura independent. L’any 1921, el líder rifeny d’aquell moment, Abd El-Krim, en un intent de fer fora l’exèrcit espanyol, va provocar una derrota catastròfica per Espanya i el seu exèrcit: així va proclamar la República del Rif. Davant la situació, Espanya, amb l’ajuda de França, va preparar una ofensiva per recuperar el control de Rif. Aquesta vegada l’exèrcit espanyol va sortir victoriós, Abd El-Krim es va rendir, van debilitar la resistència rifenya i van posar fi a la República. Espanya es va quedar amb el control fins al 1956, quan el Marroc es va independitzar.
Tornant al somni que no era somni, el meu besavi va viure aquella època, l’ocupació, la guerra de Rif, la separació dels homes de les seves famílies, per lluitar per a la seva ciutat. El meu avi formava part d’un gran grup d’amics, i una tarda, mentre tots estaven reunits parlant, van decidir, per decisió pròpia, anar a la riba de la platja. Tots junts, sentien la ràbia i la importància de què els treguessin la seva casa, llibertat, dignitat, cultura i tot el que comportava l’ocupació de la seva ciutat. Van pujar en una pastera de fusta, i amb la valentia que pocs tenien, van remar amb pales i mans, sense motors ni cap ajuda, excepte el vent. Van aconseguir arribar-hi, després d’un trajecte d’unes cinc hores a on es trobaven els soldats espanyols, a la muntanya via Sanjurjo. Quan van arribar ja era de nit, els soldats, com van suposar que estarien, estaven dormint. Sense por i amb rancor, el meu besavi i els seus amics van agafar les armes dels soldats, aquelles amb les que haurien matat i ferit a amics i familiars, i van disparar contra ells. Quan van acabar van tornar a la pastera i de la mateixa forma en la qual havien arribat a la muntanya van tornar a les seves cases. Ningú va saber que van ser ells.
Qualsevol diria que va ser un acte de covardia disparar mentre dormien, però jo no. No he viscut res semblant, però tot i així, he sentit la impotència que van haver de viure els civils rifenys, més que res perquè entre ells estaven els meus avantpassats. Considero que l’acte del meu besavi i els seus amics van ser molt valents, tenint en compte la situació en la qual vivien, que entressin on estaven els soldats espanyols estan en desavantatge numèric i tenint en compte que ells no tenien armes, és simplement d’admirar.
El meu pare no va arribar a conèixer el seu avi, ja que el van matar més endavant, després d’aquest fet, però ell va explicar a la seva dona, la meva besàvia, i aquesta al seu nét, el meu pare. I de la mateixa forma que ell me l’ha explicat a mi jo se la voldré explicar als meus fills.
