Un viatge a l’horror dels camps d’extermini nazis que ha marcat profundament la història de la humanitat
L’alumnat de 1r de Batxillerat Internacional s’ha endinsant en la lectura de l’obra Si això és un home de Primo Levi. Una obra que ens fa reflexionar sobre la condició humana i les barbaritats que som capaços de cometre; una obra que lluita contra l’oblit perquè, com deia Primo Levi, “Si Auschwitz va existir, Auschwitz pot tornar a existir”.
Per aprofundir més en la lectura i aconseguir que l’alumnat s’hi impliqués es van proposar dues activitats creatives. D’una banda, la creació d’un Knolling literari, és a dir, la selecció de diversos objectes relacionats amb l’obra per fotografiar-los en pla zenital. Malgrat la repetició d’alguns objectes per mostrar la deshumanització, la fam, la presa d’identitat i el patiment dels presos dels camps de concentració, els formats de presentació van ser diversos i ens van mostrar que l’art, en les seves diferents manifestacions, és capaç de transmetre un mateix missatge.
De l’altra, l’escriptura d’una carta adreçada a Primo Levi, exposant els dubtes, les reflexions i l’agraïment per l’escriptura d’un relat autobiogràfic que no deixa cap lector ni lectora indiferent. Lamentablement l’alumnat no podrà tenir resposta a les seves cartes, però llegir-les ens ajuda a comprendre fins a quin punt les paraules de Levi els van impactar.
Cartes a Primo Levi
Sr. Levi,
Després de llegir el seu llibre “Si, això és un home”, en què narra les diverses vicissituds que van passar al llarg del seu captiveri en el camp de concentració d’Auschwitz i les quals va viure en primera persona, m’agradaria preguntar-li com va viure la vida un cop va ser alliberat. M’agradaria saber si va viure la vida amb més intensitat, o sigui, si va dur a terme tots els somnis que potser tenia abans de la guerra, o fins i tot, si va fer realitat aquells pensaments o juraments que ens fem tots a nosaltres mateixos en els moments més durs de la nostra vida i que ens ajuden a superar-los. O si, per contra, el pas del temps va llimar els records i els suavitzà, fins a tal punt de poder oblidar el motiu que el va fer fort per poder sobreviure a l’horror que va patir al camp de concentració. També voldria saber si quan una persona pateix una experiència d’una crueltat tan extrema com és la seva de l’holocaust li canvien els valors enfront de la vida. M’agradaria que m’expliqués què va ser el més important per a vostè quan va sortir de l’infern i va ser lliure per escollir qui volia ser i com voldria actuar a partir d’aleshores. Ho va aconseguir? Avui en dia encara segueix amb els valors de llavors?
També m’agradaria preguntar-li com veu les generacions actuals. Creu que la humanitat va aprendre de tot el que va passar en la Segona Guerra Mundial i que va sortir reforçada, després de l’horror, per ser millor? O pel contrari creu que el que va passar llavors es podrà repetir? O el que és pitjor, que potser en altres llocs del planeta s’estan vivint situacions similars a Auschwitz, però que no en tenim coneixement o no volem assabentar-nos-en perquè no ens toca de prop? Creu que el que va ocórrer a l’Alemanya Nazi ha passat o tornarà a passar perquè en realitat és que el tarannà de la humanitat és el dels sentiments obscurs i malèvols com l’enveja, la venjança, l’egoisme, la crueltat… i que estem destinats a repetir-ho? O pel contrari, encara creu en la bondat de la humanitat i que l’Holocaust va ser un episodi puntual i que tots hem après la lliçó i ja no es tornarà a repetir?
Un altre dubte que m’agradaria compartir amb vostè és si tots els nazis que estaven en el camp d’extermini estaven d’acord o n’hi havia que estaven obligats. Hi havia soldats o personal dels nazis que patien i intentaven ajudar a la seva manera? Creu que si els aliats haguessin actuat abans o haguessin fet polítiques perquè Alemanya no hagués passat la fam d’entreguerres es podria haver evitat tot el mal que va ocórrer? Creu que la fam i la pobresa poden arribar a dur a la societat a actuar com van actuar els nazis? O simplement van ser gent sense escrúpols que van liderar a tots els alemanys i que els van portar fins al punt del no retorn?
Són moltes les preguntes que li podria fer sobre aquest tema i que de segur vostè mateix s’haurà fet al llarg de la seva vida, i no sé si haurà trobat respostes a totes elles, però almenys m’agradaria poder compartir amb vostè les inquietuds que m’han sorgit en llegir el seu llibre, que no m’ha deixat indiferent.
Atentament,
Òria Fernández
Benvolgut senyor Primo Levi,
Em presento: sóc la Lia Carrillo Nadeu, estudiant de batxillerat a Barcelona. Recentment, he llegit el vostre llibre a l’institut, i m’ha impressionat profundament. La delicadesa amb la que expliqueu tots i cada un dels pecats que condueixen un home a la seva deshumanització és punyent. M’ha impressionat com il·lustreu la supervivència viscuda en els camps de concentració nazis i la manera com els alemanys van dur a terme la destrucció dels homes. Llegint el vostre llibre, també m’han sorgit qüestions que m’agradaria comentar-vos.
En primer lloc, m’ha sorprès la facilitat amb la que abordeu la mort, un tema molt sovint interdiccionat per la societat. Per exemple, a la pàgina 63 del llibre, quan diu “Com pensar? Ja no es pot pensar, és com si ja fóssim morts.”, què us incita a relacionar la vida amb el raonament? O més ben dit, la mort amb el desraonament? En algun moment va pensar que es moria? En cas positiu, era pel desraonament? No em puc imaginar la tristesa i impotència que vós vàreu sentir al veure els vostres caure un rere l’altre. En algun moment us vau sentir culpable de ser vós el que sobrevivia, vivint entre morts?
D’altra banda, un altre punt que anhelo comentar-vos, és la vostra visió actual sobre els camps de concentració i el que van provocar. Vós creieu que és possible eliminar la humanitat en un home? I de tots els homes? És clar que qui duu a terme l’eliminació no pot autoeliminar la seva pròpia humanitat, com a mínim no directament, però, considereu que algú així, com va ser Hitler en el cas del genocidi nazi, ja està deshumanitzat d’alguna manera prèviament? Creieu que algú amb tot el seu potencial, amb tota la seva humanitat, pot ser tan cruel i delinqüent? Això us fa sentir pena envers els alemanys? O més aviat rencor? Altrament, també us volia preguntar amb quin o quins colors representaríeu vós els camps de concentració i la seva finalitat? Crec que l’art és una manera excel·lent de representar el que quelcom et fa sentir, i també més fàcil pels altres per entendre-ho.
En tercer lloc, canviant altre cop de punt, m’agradaria parlar sobre la vostra vida antecedent a l’holocaust. Al llibre he observat que parleu poc sobre la vostra família. A què és degut? La vostra família va ser deportada també? Sí n’és el cas, va sobreviure? Espero de tot cor que fós així i que l’hagueu pogut tornar a veure. Endemés, fent referència a quan els alemanys encara no havien arribat a Itàlia, es vivia ja una por envers els camps de concentració entre els jueus? Us véreu amenaçats pels moviments de Mussolini? M’ha estranyat que no es parli d’aquest personatge en la novel·la, tenint en compte l’estreta relació que tenia amb Hitler. També m’ha desconcertat que no hi hagués cap tipus d’informació del que estava passant als camps fora d’aquests, que la gent no sabés a què es dirigia quan estaven sent deportats, el qual em porta a parlar del següent punt.
Respecte al devastador viatge a Auschwitz-Birkenau, sabíeu cap a on anàveu? Teníeu una mínima idea del que us esperava? I en quant a la resta de la gent, quines eren les seves cares? Teníen por? Quins eren els vostres pensaments, tantes hores tancats en aquell tren? En algun punt, com ara la pàgina 56, feu referència a una dona amb el seu nadó que hi havia al vagó, em dol el fet de saber que hi ha humans que hagin hagut de passar per això, i més les dones que no només van haver d’intentar sobreviure elles sinó que van haver de posar els seus fills per sobre les seves necessitats.
Un cop vau ser al camp de concentració, seguint en el camí de les dones i els infants, què se’n feia d’ells quan us separaven? Sabíeu, en aquell moment, si els tornaríeu a veure? Com gestionaven els nens? No devien deixar-los sols en un camp separat, suposo, considero que això seria un carnalatge encara més greu. D’altra banda, m’ha sorprès que, ja en la desesperació absoluta, més gent no intentés fugir. Algú ho va aconseguir? I, per tots els que estàveu reclosos, hi alguna petita i simple cosa que donés vida i alegria al camp de tant en tant? D’on trèieu l’energia per aixecar-vos del llit cada dia? Per altra banda, com era la comunicació entre els concentrats? Parlàveu molt? Us alleujava el dolor, compartir el vostre dol, o compartir la vostra vida anterior? Als alemanys mai van fer cap esforç per comunicar-se en la vostra llengua?
Seguidament, quan els infames onze mesos que vau ser víctima de la crueltat alemanya van arribar al seu final, quina va ser la vostra reacció? Què vau sentir el dia que us vau despertar i ningú no us va obligar a fer res? M’ha sorprès que en el vostre text no expresseu aquest fet com si hagués sigut un alliberament, la felicitat més immensa, tot i estar malalt. Com us vau sentir al veure que la gent estava en condicions físiques d’abandonar el camp i vós no? Quan finalment ho va poder fer, com va anar? Us vau retrobar amb algú? Teníeu por de tornar? Com ho vau fer? Us va costar? D’on vau treure els diners? Quants dies es trigava a tornar fins a Itàlia? El sentiment de tornar a estar a casa! Com recordeu aquell moment?
En definitiva, ja tornàveu a estar a casa. La recordàveu? Com us vau reincorporar a la vida en llibertat? Vau seguir sent químic? Quines coses havien canviat? La transformació que Auschwitz va causar en la vostra vida i en vós mateix devia ser abismal. Com veieu Auschwitz actualment? Li’n vau tenir mai por? Què vau sentir quan hi va tornar de visita?
Ja per acabar, només desitjo que hagueu aconseguit ser feliç, tot i que no pugui ser una felicitat perfecta, tal i com indica a la pàgina 55 -”A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible”-, he de reconèixer que amb aquesta afirmació em va enganxar al llibre de tal manera que no me’n vaig poder desenganxar fins que no vaig llegir l’última paraula. Sort que ràpidament vau dir que “tampoc no és assolible una infelicitat perfecta”; això em va alleujar.
Tot plegat, us dono les gràcies per haver escrit Si això és un home, una gran aportació i compromís en la memòria del genocidi nazi per la societat. Necessària perquè mai més cap humà pensi en discriminar, eliminar i torturar cap grup social, ja que és el delicte, el deshonor i el pecat més gran que algú pot cometre. La varietat és el que dona riquesa a la nostra espècie.
Amb tot el respecte,
Lia Carrillo Nadeu
