Alumnes de 4t reconstrueixen per mitjà de l’escriptura les condicions laborals i vitals del proletariat de la Primera Revolució Industrial en un exercici d’empatia històrica
Per Nil Borràs, Jana Canadell, Judit Clares, Marina Lozano, Pablo Vicente i Yixin Zhao
Quan vaig començar a treballar i em van donar una feina a la fàbrica pensava que seria feliç.
Jo venia de Bibury, un poblet dels afores de Londres. Allà vivia molt a gust, coneixia la gent del poble, estava al costat dels meus familiars, tenia una petita caseta on vivia amb la meva dona i els meus 4 fills. Tampoc ens donava per molta cosa el que cobràvem en aquell moment, però era suficient per portar quelcom de menjar a taula.
Estàvem bé, però de cop van arribar algunes màquines que treballaven molt més ràpid que nosaltres, no es cansaven, no cobraven un sou, no tenien horari i per tant podien fer més hores. Això si, havien de tenir algú perquè les dirigís. A la majoria de persones això ens va fer quedar-nos sense treball. Com en aquest poble l’unic de què podies treballar era de pagès vaig decidir mudar-me amb la meva família a la ciutat per aconseguir una feina i unes millors condicions de vida.
Quan vam arribar a Londres vam trobar feina a una fàbrica tèxtil. Ens vam posar a treballar la meva dona, la meva filla de 13 anys (la Mery), el Peter, d’11 anys, i en Harry, de 8 anys. La Helen, que tenia 6 anys, vam considerar que era massa petita, però com a casa no hi havia ningú que es pogués fer càrrec d’ella també va haver de treballar.
Els sous que guanyàvem no donaven per a res. Els homes cobravem una o com a molt dues lliures al dia. Les dones la meitat d’això i els nens petits, només una quarta part. Les jornades eren llarguissimes, fèiem unes 14 hores diàries tranquilament, i en fer-ne tantes hores acabàvem rebentats i no ens quedava temps per dormir ni descansar suficientment. Allà maltractaven als obrers: la falta d’higiene, el ridícul sou, totes les hores invertides, la manca de seguretat, i totes les males condicions feien que molta gent morís a la fàbrica. No teníem dret a res.
Després de 3 mesos a la feina ens van dir que només podien passar alguns homes a treballar perquè ja no en necessitaven tants perquè havien contractat a més dones i a més nens. Jo ja sé per què ho van fer: les dones i els nens cobraven molt menys que un home i els sortia més a compte als propietaris de la fàbrica. Vaig tenir sort i vaig ser un dels pocs homes que es va quedar.
Nosaltres ens allotjàvem a un 4rt pis. Era dels pisos que estava mes adalt i per la nit, en acabar la jornada, se’ns feia un món pujar tantes escales. El piset era molt petit, només un menjador amb una petita finestra, amb molta humitat per falta de ventilació, una taula de fusta, una espècie d’armaris petits i uns llits per dormir tots junts. La casa era fosca i gens agradable, però era el que teníem.
Com que els sous que cobràvem eren una porqueria, no arribàvem a fi de mes. Només ens alimentàvem de pa, una mica de llet, patates i coses bàsiques no molt costoses. Tot era molt car en relació al que guanyàvem.
Un any després, com estàvem tots farts d’aquestes condicions de la fàbrica tèxtil, ens vam posar d’acord i vam cremar totes les màquines. Més endavant, al veure que no els havia afectat tant, vam fer una vaga i vam sortir al carrer. Allà es quan van arribar els guàrdies, al cervell de la burgesia per apallissar-nos. Jo estava a primera fila, ens vam envalentir, vam decidir lluitar contra ells i al correr cap a ells vaig notar com una bala atravessava la panxa, al caure al terra vaig veure que estava greument ferit. Vaig perdre tanta sang que vaig acabar morint.
Marina Lozano
Quan vaig començar a treballar, era molt petita. El meu primer dia com a treballadora a la fàbrica textil va ser el dia del meu cinquè anversari. El meus pares portaven esperant aquest dia durant molt de temps, i no perquè estiguessin contents de veure la seva princesa créixer, sinó perquè sabien que jo comportava moltes despeses i necessitaven que també comencés a ingressar diners a casa.
A la família Canadell érem 5 germans, 3 nens i 2 nenes; l’avi i l’àvia; i els meus pares. Aquest total de 9 persones vivíem en una petita barraca de dues habitacions, on els meus germans i jo compartíem llit.
Tal com deia , quan vaig complir cinc anys la mena mare em va portar a buscar feina a la fábrica textil. A l’entrada hi havia un home amb cara de pocs amics, que ens va indicar antipàticament a la meva mare i a mi a quina zona ens tocava treballar.
Els mesos anaven passant, i el treball sempre era el mateix: treballàvem des de les sis del mati fins a les vuit de la tarda. El sou no era molt bo, però com a mínim ens donava alguna cosa per alimentar-nos i dormir sota sostre. La feina que m’havien assignat estava una mica adaptada. Com que era més petita i més àgil a causa de la meva edat, em col.locaven als espais més estrets de les màquines, on havia de recollir el material que queia a terra.
Està clar que no va ser la forma somniada de viure la meva infància, però aquesta era la societat en la qual vivíem i nosaltres només intentàvem sobreviure a ella.
Jana Canadell
Quan vaig començar a treballar, només tenia cinc anys i ara, 15. M’aixeco a les 4 del matí des del llit que guarda els meus somnis, sempre desitjant que el temps passi lent. Encara que no hi hagi sol, sempre hi ha feina. Seiem dins d’un espai compartit il·luminat per una espelma i esperant que el pa sec ens ompli la panxa.
Surto de casa amb la mare i vaig de pressa cap a la fàbrica. Els carrers són estrets i llargs, no hi ha fanals però la llum de les cases enganxades l’una a l’altra ens il·lumina. No hi ha possibilitat d’escoltar la gent roncant. Arribem puntualment, però no veig ningú treballant davant de la seva màquina; tothom està al voltant d’una nena, que sembla tenir uns dotze anys, i que plora.
“Però ningú la pot ajudar perquè està embarassada!”, diu la mare a les dues dones que estan abraçant la nena. “Què esteu fent! Aneu a treballar! Vosaltres dues, teniu una multa!”, l’únic home de la fàbrica crida. Té cara de fàstic, és el cap. Tothom se’n va a la seva màquina. No és la primera vegada que passa això. No podem decidir res i tampoc tenim drets, ni per protestar ni per protegir-nos, penso.
“Per què no està el meu pare al costat de la meva mare aquests dies?”, em pregunta una nena amb dues trenes, estirant el meu pantaló.
Em quedo congelada un moment; mai l’he vist a la fàbrica, deu ser nova, penso. “Perquè el teu pare ha anat a treballar a l’altra fàbrica”, dic jo amb un somriure. Se’n va. Però tothom té clar que des de fa unes setmanes les fàbriques no deixen treballar els homes, perquè només han de pagar 1⁄4 del sou d’un home als nens i la meitat a les dones. Hem de treballar 12-16 hores cada dia dins d’aquest ambient miserable i ple de perillositat.
“Compte!”, crida una dona. És la nena que m’ha fet la pregunta fa un moment, a qui quasi atropella la màquina.
“Estàs bé?”, pregunten les dones. “Sí!”, diu la nena rient. Sembla que no té por, que és un joc. És tan innocent que ja treballa recollint els fils que cauen a terra, com tots els altres infants…
“Ja fa nit, crec que ja marxem cap a casa.”, diu la mare.
“No ho sé, no ho tinc clar”, li responc sense força.
“Estem al mes de gener, fa fosc de seguida i fa molt de fred.”
“Ja, ja ho sé. Ja tampoc identifico si és dia o nit, perquè entrem a la fàbrica amb foscor i sortim amb foscor.”
“…”. No tinc ganes de contestar-li.
“Són les set de la tarda! Ens queden dues hores per tornar a casa!”, crida una dona de cabells llargs amb tota seva alegria. Sí, dues hores… Quan es fan les nou, surto de la fàbrica amb la mare i el germà petit, que ha vingut a recollir-nos. El camí és cap a l’esquerra, però els tres estem observant el camí dret.
“Sempre viuen millor que nosaltres.”, diu el meu germà petit amb to satíric.
“Això és la vida, fill meu!”, li respon la mare amb tota claredat.
Pel camí passa un tramvia amb una xemeneia d’on surt vapor i a dins van els “que ens paguen”.
“El tren avança cap a un món on mai podrem estar, on hi ha arbres verds i fanals i les cases són luxoses i grans. Crec que no hi ha ratolins…”, dic.
“No pot ser això, no no no! No deixen treballar els homes i ara demanen més impostos! Com és possible!”, discuteix la gent al mig del carrer mentre nosaltres mirem cap a l’altre carrer. “Hem d’organització-nos i fer-nos forts!”.
“A poc a poc arriba una nova història, de manifestacions i cremes de fàbriques”, penso mentre el vent fred em bufa a la cara.
Yixin Zhao
Quan vaig començar a treballar tenia sis anys. Venia d’una família obrera, formada pel meu pare, la meva mare, tres filles i quatre fills.
Vivíem en una època on la classe obrera, nosaltres, ens enfrontàvem als empresaris i a un sistema capitalista que no reconeixia els nostres drets, i lluitàvem políticament per aconseguir el sufragi universal, que en aquella època només era masculí.
I com he dit, jo tenia sis anys i no entenia res del que passava, a part que no vaig poder anar a l’escola, ni jo ni els meus germans.
Un dia, a mi i al meu germà Joan, que tenia un anys menys que jo, els nostres pares ens van obligar a anar a la fàbrica, perquè al nostre pare l’havien fer fora després d’anys treballant-hi.
Encara me’n recordo del primer dia, ja que només arribar vaig veure una gran fàbrica on hi havia dones i nens callats. Allà ens vam trobar amb la nostra germana gran, que portava uns quants anys treballant com a obrera.
A mi i al meu germà ens va tocar recollir els filaments que queien al terra. Vam estar moltes hores hores del dia recollint els fils que queien; ens feien mal els genolls i estàvem molt cansats, però no podíem parar perquè hi havia un noi, que es deia capatàs, que si et veia aturat-te et començava a cridar, a maltractar-te o fins hi tot et posava una multa.
A l’acabar el primer dia vam marxar caminant, ja que la nostra casa estava al costat de la fàbrica.
Nosaltres vivíem en una casa petita, on compartia el llit entre les tres germanes que érem. La casa estava en mal estat, quasi no teníem finestres, encara que si n’obríem una feia molta pudor, i també hi arribava a entrar el fum de les màquines de vapor de la fàbrica, i sobretot passàvem molt de fred. Teníem poc menjar per tots nosaltres i cada dia hi havia baralles.
I tot això durant anys i anys. Cada cop m’anava fent més gran i me n’adonava més de la situació i del que passava realment. Van fer fora al meu pare per així els burgesos treure més benefici, ja que a nosaltres, als nens, només ens pagaven una quarta part que als homes, i a les dones la meitat que a ells.
Treballàvem moltíssimes hores, cada dia hi havia accidents, no teníem ni amb què curar-nos, hi havia abusos diaris, físics, psicològics i fins i tot vaig arribar a veure abusos sexuals.
A poc a poc vam anar fent manifestacions per protestar i lluitar pels nostres drets, però ens ho posaven molt difícil, ja que els burgesos feien el que podien perquè la gent i el món no s’assabentés del que passava.
Judit Clares Carmona
Quan vaig començar a treballar a la fàbrica, durant la revolució industrial, mai m’hauria imaginat les condicions en què hauria de viure i treballar. Érem obrers i obreres sense veu, objecte de les decisions dels amos de les fàbriques. Les hores eren llargues, els salaris eren mínims i les condicions de treball eren perilloses.
Recordo haver de fer hores extra sense cap compensació, fins i tot quan ja estava esgotat i no podia moure ni les cames. Els amos eren implacables i no tenien cap mena de consideració pels treballadors i el seu benestar. Els accidents eren una cosa freqüent a la fàbrica, i tenia companys sense extremitats o cecs a causa de les odioses màquines.
El nostre lloc de treball era ple de riscos per a la salut. L’aire era tòxic, i les condicions d’higiene eres horroroses. Era comú veure algú amb problemes respiratoris a causa d’això.
Tot i així, no teniem altra opció més que seguir treballant a la fàbrica. No teniem cap altra forma de proporcionar diners a les nostres famílies. Era un cicle sense fi d’explotació i misèria. Vam decidir lluitar. Vam començar a sortir al carrer. Vam començar a fer vaga. Ens vam rebelar.
Espero que això millori les condicions en les quals treballarem, d’ara en endavant. Els treballadors mereixem un lloc de treball segur i saludable, que ens tractin amb dignitat i respecte. Per això és pel que molts altres i jo hem estat lluitant, i espero que la lluita no hagi estat en va.
Pablo Vicente
Quan vaig començar a treballar, només tenia set anys. Vaig néixer el 24 de febrer del 1803, en plena revolució industrial.
En aquell moment érem 8 persones a casa, els meus pares, tres germans, dues germanes i jo. Tothom menys la meva mare treballaven a una fàbrica tèxtil a prop de casa.
Jo mai havia anat a l’escola, els meus pares m’ensenyaven el que podien, sobretot la meva mare. En aquell moment tenia moltes ganes d’ajudar la meva família amb ingressos, encara que fossin mínims.
Un dia el meu pare em va dir que el podria acompanyar a la fàbrica. Era una sala molt gran amb unes màquines molt estranyes, i el meu pare em va explicar que els amos de la fàbrica eren una família que havien comprat unes màquines noves que el que feien era filar les bobines molt més ràpid que com es feia abans. Una sola persona podria treballar més de 8 bobines alhora i això era moltíssim.
La meva feina seria recollir els trossos de fil que queien a terra; no era una feina molt complicada, però es necessitava agilitat, ja que les màquines et podien aixafar. El problema venia quan feies aquesta feina 14 hores diàries durant sis dies de la setmana: dolors d’esquena, fatiga i mals de cap. Cada cop tenia més ganes de sabotejar aquelles màquines que al principi vaig adorar, així que un dia vaig començar a ratllar la fusta amb la intenció de trencar-la. Cada dia anava ratllant-la una miqueta més fins que la fusta va cedir i la màquina es va trencar.
I llavors va començar la meva història, sent conegut com el sabotejador de màquines.
Atentament,
Nil Borràs
