La platja de l’Estartit
Per Rocío Virgil, 2n ESO C
M’agrada contemplar la mar en calma les nits d’estiu asseguda a les roques de l’espigó de l’Estartit. Vull tornar a veure la lluna reflectida en aquelles aigües, i la brillantor del far sobre les Medes. Enyoro la brisa marina acaronant-me la cara i aixecant-me els cabells. Tinc ganes de posar-me aquell vestit de nou, el que em posava per anar a la platja. Recordo els velers navegant, entrant o sortint del port. Anel·lo la sorra entre els dits dels peus. Ja fa molt de temps que no em submergeixo a l’aigua cristalina d’aquell paradís pels vespres, que no sento la llum crepuscular a les meves esquenes, que no respiro l’aroma d’estiu que tant m’agrada.
M’encantaria que arribés l’estiu un altre cop per trobar-me amb el mar una altra vegada, però ja no passarà. Aquella platja tenia un paisatge embadalidor, m’alegra saber que va ser l’últim que vaig veure. Des d’aquella matinada, que mirava el mar en soledat i silenci com ho feia sovint, mai no l’he pogut veure més. Aquella nit feia calor, em vaig treure el vestit a poc a poc i vaig posar un peu a l’aigua, després l’altre, estava freda, just el que necessitava; vaig entrar fins que la mar em cobria tot el cos, vaig enfonsar el cap. Just en aquell moment, per un instant, vaig pensar en la meva vida, va ser com un pressentiment. Se m’acabava l’aire, no tenia cap força per sortir a la superfície, vaig saber que havia arribat I’hora de tocar el dos, de deixar-ho tot enrere Vaig veure una llum cegadora, encara la veig, vaig deixar de sentir l’aigua ala pell, només escoltava el buit del fons del mar, a poc a poc el so va anar disminuint fins que vaig deixar d’escoltar-lo, i vaig marxar. Aquell era el meu últim dia, així havia de ser, i així seria d’una manera o d’una altra. Jo preferia que fos i, suposo que era el meu destí. Ara puc descansar entre els records que aquella platja de l’Estartit em va deixar.
Por de no poder…
Per Júlia Cervantes García, 2n ESO B
Tinc por…
de no menjar cada nit
de despertar-me cada matí
i de perdre tot allò que he construït
Aquesta guerra ha començat i no sabem quan acabarà
tinc por de no poder marxar 4 països més enllà
de no poder caminar tranquil·lament per la meva ciutat,
por de no poder tornar a començar. Tot s’ha capgirat!
Trobo a faltar la música a les meves oïdes, els sons de l’alegria, de la família i dels amics.
Només faig que escoltar plors, trets i crits que ressonen dins del meu cap sense sentit.
Tot és un malson!
Per què m’ha tocat a mi?
Jo voldria una altra oportunitat
jo voldria mostrar felicitat
Espero aixecar-me al matí
i veure el sol lluir
sentir els nens jugar al jardí
i tornar a gaudir.
Tot això està passant
i es difícil d’explicar
la Pau estem desitjant
i esperem que arribi aviat.
Pensaments fugaços
Per Abril Estepa Soler, 4t ESO A
Entro amb ells al Petit Palau
La sala intimida, em sorprèn.
Asseguda al vellut la gent atén.
Un piano de cua, els ulls plau.
La il.luminació tènue el fa brillar,
el primer concursant surt a tocar.
Dolces notes de Pagnini m’aïllen,
esdevé un parèntesi, em captiven.
He pogut a una senyora entreveure
em sobta que seu tota sola,
brodat amb fil blanquinós “Fabiola”.
Imagino, quina vida l’ha dut a aquell somriure?
La roba que duu és clàssica, elegant,
un collaret de perles llueix, gegant.
El seu pis tranquil, serè i airejat,
son balcó ple de geranis que han brotat.
De cop i volta la mà d’ell em toca,
me’l miro i amb tendresa l’acarono.
L’estimo massa m’esborrono.
Sense títol
Per Rania Reda Ahmed Miura
No vaig aconseguir fer amics amb els que pogués parlar de mi mateixa, que em miressin a mi, amb qui em pogués expressar lliurament… Ningú m’entenia, em sentia diferent, fora de lloc… Havia de ser algú que no sóc per tenir algú al costat… A la meva classe hi havia gent sola, no sé si ells ho volien, però jo no volia ser com ells, no volia sentir aquella solitud. Altres eren petits grups de persones, però es notava des de lluny l’estret i fort llaç que tenien… Vaig somiar molt a tenir una amistat així, però per a mi era una cosa irrealitzable, una cosa… simplement impossible…
Uns minuts de silenci van continuar en una habitació petita, amb només dues persones, una que vestia tota de negre, i l’altra amb una bata blanca. Hi havia un racó en la paret ple de dibuixos, alguns infantils. Al mig de l’habitació hi havia una taula plena de papers on el psicòleg havia apuntat tot el que li havia estat explicant… Era un centre clínic.
-Gràcies per explicar-me tot això, sé que va ser molt dur, i es nota que has estat patint molt. Crec que serà millor que tornis a casa per avui, no creus? – li va dir el psicòleg.
La persona davant seu, vestida tota de negre, assentia, tot i que era difícil de saber ja que tenia la cara mig tapada, amb la caputxa i la mascareta. Però podia sentir com feia una expressió trista pel mig.
-Aleshores, fins a un altre dia. Ah, i quan surtis digues-li al teu pare que passi, si us plau.
Es va aixecar i sense dir res se’n va anar. Una estona després, un home va entrar a la sala; a la seva cara es notava que feia dies que no dormia. Parets blanques però irreconeixibles pels cartells, armaris blancs ratllats de diferents colors fets per diferents persones, una prestatgeria blanca amb llibres de tota mena. En aquella habitació, que es notava que tenia amor, era reconfortant, acolorida, però sense…
Crec que tot va començar fa quatre anys. Vaig apagar el meu despertador i un dia com els altres començava, eren tot iguals, però tots divertits… Li vaig preguntar a la meva mare per saber el parador de la meva dessuadora, per posar-me-la el primer dia d’institut. La vaig trobar. Vaig baixar per acomiadar-me d’ella i tot seguit vaig esmorzar. Els minuts passaven i l’habitació se’m va sentir més gran de lo habitual, pel soroll dels meus coberts que ressonava conjuntament amb el del rellotge. Després, abans que el meu pare es despertés, me’n vaig anar, ja que havia quedat amb les meves amigues per anar a la nova escola. El camí se’m va fer curt per les xerrades i les rialles. En arribar, vaig trobar-me gent molt diversa. Passaven els mesos, i vaig fer amics nous, però el que no… millor dit creia que no canviaria, el fet d’estar amb els meus amics de la infància, amics des del parvulari, érem inseparables, però… Al principi no ho sentia, però crec que la veritat és que no volia sentir-ho…
Després del canvi de curs, ens van separar i ho vaig veure clarament. Vaig veure un desert entre nosaltres, ni una paraula creuava per les nostre boques, ni tan sols un “hola”… Era depriment, però era la realitat, cadascú va trobar el seu entorn, els seus amics. La personalitat també va canviar, però no els jutjo, perquè jo també…Però lo meu va ser diferent a allò d’ells…
Deshumanització
Per Dalia Ahmed Reda Miura, 1r Batxillerat C
Només vull que s’acabi tot,
deixar de patir, deixar de sentir.
Però es que ja no puc ni pensar,
no tinc ni ganes per això.
Aquí ja ningú en té, d´esperança
només demano una mica d’empatia.
De justícia ningú en parla,
perquè sinó extermini directe.
Guerra li diuen els vencedors,
extermini li diem els vençuts.
Només vull que s’acabi tot
deixar de patir, deixar de sentir.
