Per: Izan Ríos Vidal
Imagina ser l’últim parlant de la teva llengua, imagina que la teva llengua, la llengua del teu pensament, la llengua en la qual has somiat, rigut, sentit, desapareix, convertint-se únicament en un conjunt de fonemes indesxifrables que en un moment van ser part d’una cultura. Aquesta mateixa preocupació ens la transmet Yasnaya Elena Aguilar, lingüista de professió i parlant de mixe, a la qual el passat dimarts 2 de desembre els alumnes del Batxillerat Internacional de l’Alzina, juntament amb estudiants d’altres instituts, han tingut la sort d’escoltar al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), en una sortida de l’assignatura de Teoria del Coneixement. Ella, com a parlant d’una llengua minoritària, té una relació agredolça amb el mixe, doncs pateix la maledicció i l’honor de portar una llengua que paulatinament cau cap a la desesperació.
Des del seu naixement, la seva pròpia existència esdevé un debat polític: podem considerar que domines una llengua si no ets capaç d’escriure-la? Doncs la Yasnaya va néixer com a parlant nativa de mixe (llengua nativa mexicana, de Oaxaca) en una comunitat on el mixe es parlava però no s’escrivia. Ella parlava en mixe, somiava en mixe, però aquestes paraules només tenien cabuda a la seva psique, ja que no podien ser escrites.
Yasnaya Aguilar parlava en mixe, somiava en mixe, però aquestes paraules només tenien cabuda a la seva psique, ja que no podien ser escrites, i va ser aquesta incapacitat la que la va portar a dedicar-se a la lingüística.
Va ser aquesta incapacitat per plasmar els seus sentiments al paper en la seva pròpia llengua la que la va portar a dedicar-se a la lingüística, i des d’aquell moment la seva carrera s’ha sortit del que s’associa a una lingüista, doncs la Yasnaya és molt més que una traductora, és molt més que una escriptora: és la manxa que aviva constantment el foc que manté vives les llengües.
Yasnaya fa èmfasi que la desaparició de les llengües no és mai a causa d’una elecció de qui la parla: “Una llengua mai serà abandonada de forma conscient, doncs per a això també hauríem d’abandonar el nostre pensament, les nostres idees, cosa que resultaria impossible”, ja que el llenguatge és el vehicle mitjançant el qual aquestes són racionalitzades. Què seria d’una idea si no tenim paraules per expressar-la? Així doncs, l’extinció de les llengües només pot ser explicada per processos externs, i aquests processos són la homogeneïtzació del llenguatge.
Però què és l’homogeneïtzació? Parlem d’homogeneïtzació com el procés en el qual un estat estandarditza tot el paradigma cultural d’un país sota una mateixa cultura, arrassant amb totes les cultures paral·leles que dificultin aquest procés.
La creença que un país és més “país” quan la cultura és homogènia ha estat l’estaca que, des de la síntesi del nacionalisme com el coneixem actualment, ha anat assassinant cada una de les llengües front a una llengua dominant. En el cas de Yasnaya, ens parla del mixe no com una víctima de l’espanyol, la llengua dominant i estandarditzada a Mèxic, sinó com una víctima de les classes dominants que l’imposen. I aquesta imposició no es fa mitjançant la pluriculturalitat, sinó mitjançant l’opressió, mitjançant l’amenaça; no és mai “els dos”, sinó “o un o l’altre”, utilitzant sempre la carta blanca de “si no ho parles, no ets d’aquest país”.
Yasnaya parla del mixe no com una víctima de l’espanyol, la llengua predominant a Mèxic, sinó com una víctima de les classes dominants que l’imposen mitjançant l’opressió i l’amenaça.
Yasnaya fa èmfasi en el fet que no existeix la maldat o la benevolència d’una llengua per se; no és l’anglès el que s’oposa a la resta de llengües, igual que no és l’espanyol el que s’oposa a altres, sinó que tot depèn de la situació social i política de la cultura portadora de la llengua en qüestió. És a dir, en l’hipotètic cas que la llengua dominant dels Estats Units fos el navajo i no pas l’anglès, res canviaria, excepte que l’assignatura d’anglès a les escoles seria substituïda pel navajo, doncs la qüestió no es troba en “quina llengua”, sinó en qui la porta.
Això pot semblar una obvietat, però per al nostre subconscient és molt més fàcil atribuir els mals d’un estat a una idea racional, com és l’idioma, desenvolupant així un odi incondicional cap a aquest. Cal destacar que aquest conjunt d’atributs que relacionem amb una llengua en base al seu estatus social tampoc és universal i immutable, sinó que depèn del nostre status quo i de la nostra percepció de la realitat, és a dir, de quina forma ens afecta l’exolingua.
Yasnaya comenta que ella va arribar a sentir odi cap a l’espanyol, doncs creia que aquesta llengua oprimia el seu poble, però en canvi admirava l’anglès, doncs per a ella era la llengua del coneixement. Va arribar a pensar, fins i tot, que el culpable era “l’espanyol” com a llengua, fins que, parlant amb migrants mexicans als Estats Units, va veure com la seva llengua enemiga, l’espanyol, era per ells el que per ella era la llengua mixe: una llengua víctima de l’homogeneïtzació.
Aquesta tesi també funciona de forma inversa, doncs quan més baixa sigui la posició social d’una cultura, més propera serà la seva extinció. Per tant, la millor forma d’eliminar una llengua no resideix únicament a imposar-ne una altra, sinó també a reduir la comunitat que la parla a l’abandonament total de recursos. En el cas dels mixe, deixant-los sense els seus materials de subsistència i sense cap protecció contra grups terroristes, creant un clima on el floriment de la llengua resulta inviable.
Una llengua no és simplement un conjunt de paraules amb una fonètica i gramàtica determinada, és un retrat de la cultura i del paradigma d’idees que l’envolta.
Per a ella, una llengua no és simplement un conjunt de paraules amb una fonètica i gramàtica determinada, és un retrat de la cultura i del paradigma d’idees que l’envolta. Per tant, quan parlen de la desaparició d’una llengua, no només ens referim a la desaparició d’aquesta per si mateixa, sinó de la cultura a la qual inherentment està connectada, doncs en perdre una llengua, es perd un món.
Parafrasejant les paraules d’Aguilar, així com la cultura és un reflex de la llengua, la llengua és un reflex de la cultura, doncs cada una d’aquestes fa un “zoom in” en el que resulta essencial per a l’estil de vida de qui la parla. Per a un parlant de mixe, per exemple, qui històricament no ha utilitzat els cavalls com a font imprescindible per a la ramaderia, no necessitarà una paraula independent per a la femella, el mascle i la cria, com les tenim al castellà, igual que, com a parlants de català, tampoc necessitarem més d’una paraula per fer referència al blat de moro, com les tenen al mixe.
És probable, segons l’ONU, que d’aquí a 2100 més de la meitat de les llengües actuals desapareguin, deixant enrere milers d’històries, cultures i tradicions que en algun moment van ser la forma d’expressar els somnis i les esperances d’una comunitat. Davant d’aquest fet, l’actitud no ha de ser passiva, doncs convertir-lo en una profecia autocomplerta només afavoriria la seva desaparició.
És probable, segons l’ONU, que d’aquí a 2100 més de la meitat de les llengües actuals desapareguin, deixant enrere milers d’històries, cultures i tradicions.
El paper de Yasnaya Aguilar, doncs, deixa de ser el d’una simple lingüista: es torna una màrtir a favor de totes les llengües i només en contra de qualsevol cultura que busqui oprimir-les. Tot i així, malgrat la seva honorable fita, una llengua no és llengua si només una persona la parla; una llengua és llengua quan és viva, quan transmet pors, inquietuds i sentiments. Per això, tots ens hem de convertir, al igual que la Yasnaya, en guerrers de les nostres llengües, dels nostres mons, doncs només si tots posem una espelma ens assegurarem que la flama que manté viva a la nostra llengüa mai s’apagui.
