Per Alba Oliva de Villasante
És 1940 a Barcelona, acaba de finalitzar la Guerra Civil i dos joves es coneixen en un taller de costura. Es tracta dels meus besavis, Manel i Matilde. Tenen 16 anys i encara no saben que estaran destinats a passar tota la seva vida junts.
Viuen a tres carrers de distància, ell a l’Avinguda número onze i ella al carrer Castillejos, però això ja és tot un món. Encara que el que els va unir va ser confeccionar i cosir camises en una botiga de la Gran Via anomenada El Sello, ella ja l’havia vist abans. Va ser ballant a la discoteca de l’època (la Societat El Titán) i va pensar: “Quin goig fa ballant”.
La meva besàvia és més gran que ell, 25 dies de diferència en una època on tot era massa i alhora molt poc. És el primer dia de feina del meu besavi i quan els presenten ella deixa anar u: “Però si jo ja el coneixo” que el deixa amb ganes de conèixer-la. Així, després del seu torn l’acompanya una estona, des del Passeig de Gràcia fins al carrer Lepanto.
El que va ser un passeig es va convertir en una rutina, anaven i tornaven junts tots els dies, parlant i rient, explicant-se coses per conèixer-se.
Però un 5 de maig d’uns quants anys després ell va haver d’anar a la mili, 29 mesos a Girona, temps en el qual només es van veure un parell de vegades.
Però per fi, l’any 1949, es van casar a la Sagrada Família, amb 24 anys, i un any després va néixer la meva àvia Maribel.
Actualment tenen 97 anys, a punt de fer-ne 98, i segueixen junts vivint en el seu pis del carrer Còrsega. Tenen dues filles, quatre néts i dues besnétes. La seva és una història d’amor que ha superat èpoques tant crues com el franquisme, la Segona Guerra Mundial i el Covid-19.
Jo espero poder seguir tenint-los al meu costat uns quants anys més i algun dia poder viure una història d’amor com la d’ells.
