Veus callades

Per: Jana Biosca

El dia en què em vaig convertir en esclava vaig perdre la innocència. Em dic Alika i tinc quinze anys.

Feia dies que el meu pare no tornava a casa, em preguntava si ens hauria oblidat, a mi, al meu germà, a la meva mare… Ella deia que havia anat a caçar, però jo sabia molt bé que no era temporada de caça. Recordo que aquells dies la tribu estava molt alterada, havia escoltat rumors que estàvem en perill, i que s’havien emportat el meu pare. Qui se l’havia endut? Estàvem en perill? Ara ja ho sé i m’agradaria no haver-ho sabut mai, i seguir vivint en la innocència.

Vaig despertar com si estiguès a la meva cabana; en canvi, em trobava a un dels fortins construïts pels europeus, envoltada de persones com jo, esperant que hi haguès la suficient quantitat de gent per omplir el vaixell negrer en el que jo i tres-centes cinquanta persones més viatjariem durant cinc setmanes, amb destinació al Brasil, on suposadament ens esperava una vida millor.

En el trajecte fins a aquell fortí vaig estar lligada pel coll juntament amb d’altres persones ferides que no podien seguir el pas i a les que acabaven executant. Però no, allà no erem persones, no erem ni tan sols animals, erem titelles a les quals podien manipular, segons els convenia, ja que ells tenien el poder.

Faltava poc perquè salpés el vaixell, i llavors ens van rapar els cabells perquè es volien assegurar que no hi hagués plagues de polls.

El que vaig viure en la meva pròpia pell en aquella embarcació va romandre per sempre més en un racó del meu cap. Viatjàvem amuntegats: nens petits, nadons amb les seves mares, dones embarassades, homes… Convivíem en l’ambient bullent i pestilent de la bodega, sufocats per la calor. Sobrevivint a base del miserable menjar del qual només alguns ‘gaudien’.

Els malalts eren llençats al mar encadenats, per evitar que contaminessin als altres, però no pel nostre bé, sinó pel seu benefici. Vaig veure amb els meus propis ulls com, sense sentiment, els comerciants maltractaven sanguiniàment als negres, nosaltres. La meva mare sempre m’havia reconegut que era una dona forta, valenta, però ningú està preparat per veure aquelles imatges. La por cada vegada s’ensumava més agudament i alguns rostres desesparats preferien saltar del vaixell que continuar vivint aquell malson.

Les persones que sobreviviem erem deshumanitzades i tractades com a mercaderia que seria venuda més tard en subhastes a Sudamèrica. Tindriem el nostre propi amo i acabariem esclavitzats, fent el que ell manés: feines gratuïtes a les plantacions, a la cria del bestiar, tasques domèstics i treballs a les mines. Al Brasil, concretament, ens feien realitzar tasques als conreus de cafè, de canya de sucre, de tabac i a les explotacions mineres.

Estant a la coberta vaig patir abusos per part de molts comerciants; no tenien límits i la por del que pogués passar si em queixava em menjava. La idea de pensar que el meu amo encara tindria menys pietat em feia sentir petita.

No volia aquell futur per a mi, ja havia patit prou. No volia sobreviure, volia viure.

L’esperança que em quedava me la vaig guardar mentre m’ofegava al mar, tot somniant que em trobaria amb el meu pare i m’explicaria, com sempre, les seves anècdotes de caça.

La història de l’Alika dóna veu als milions d’africans que van ser esclavitzats com a part del comerç triangular, que entre els segles XVI i XIX va portar, de forma obligada, milions de persones d’Àfrica a Amèrica. Segons alguns autors, el continent africà encara pateix les conseqüències de l’esclavitud.

INTERDITA LLIBERTAT

Quan em vaig convertir en esclau

Per: Jana Rovira

Quan em vaig convertir en esclau, vaig sentir com tots els meus sentits em traïen. No volia aquesta vida per a mi, podia intentar evitar-ho, però sabia que era impossible, ho havia vist cada vegada que venien amb aquells vaixells gegants. Cada vegada que venien sabia que un dia em tocaria, però no pensava que fos el moment en què se’m privaria de llibertat per sempre.

Quan em van lligar de mans amb aquelles cordes plenes de nusos és quan realment me’n vaig adonar. Ens empenyien per les escales que conduïen a la costa de l’illa, allà on ens esperaven els vaixells de fusta envernissada. Baixava les escales, prement la mandíbula, insegur d’on havia o no de mirar. El camí cap a la costa es feia tan llarg que em pesava el cor. Vetllava perquè no em veiessin tremolar, pensant que si era així, em prendrien la vida a més de la llibertat. La pedra de les escales se sentia més aspra a cada pas que donava, el ritme que ens feien seguir em traïa per moments. Caminava sense voler-ho, pensaments esperançats es formaven i es trencaven dins del meu cap.

En arribar a la costa, els seus crits eren més ensordidors, fins i tot em taponaven les orelles i ensems se sentien més sonors. En les petites barques que ens conduïen cap al vaixell, ningú no deia res, tots estàvem lluitant amb tot i res dins nostre. Ens agafaven pels canells i ens pujaven als grans vaixells. Una vegada a dalt, ens pegaven amb desgraciades cordes calloses i ens amuntegaven al mig del vaixell, dirigint-nos a la bodega.

Allí, la nit i el dia no es diferenciava, sempre era tot fosc, només se sentien el picar de les onades, els nostres cossos xocant damunt dels altres, el remugar dels nostres ventres i el plor dels nadons. Cada cop menys cors bategaven en aquell lloc tan humit i obscur, i jo, unint-me a ells.

* Aquests textos són exercicis de recreació i empatia històriques realitzats en el marc de la matèria d'Història contemporània de 4t de l'ESO amb l'objectiu de contribuir a la reflexió crítica sobre el fenomen de l'esclavitud. 

Redactor junior

close