La professora de francès de l’Alzina, Anna Segura, rememora les vivències dels seus familiars durant la Guerra civil
Per Jhostin Blanco, José Mathías Ponce, Wilder Medina i Kevin Neiza
Introducció històrica: un període de guerres
A Espanya hi va haver una República entre 1931 i inicis de 1936, any en què va començar la Guerra Civil. En aquesta es van enfrontar dos bàndols, els republicans i els autodenominats “nacionals”, dirigits per Francisco Franco, que va fer un cop d’estat militar. Franco va rebre l’ajut dels governs d’Alemanya i d’Itàlia, que formaven part l’eix feixista europeu. Els republicans van rebre l’ajut de Rússia i de les Brigades Internacionals. La guerra va acabar al 1939 i la van perdre els republicans.
Per saber més sobre aquest període històric, hem entrevistat la professora de francès i de l’Aula d’Acollida de l’Alzina, Anna Segura, que ens ha proporcionat molta informació sobre les vivències d’alguns dels seus familiars, com la seva mare, Joaquima Grau Costal, el seu avi, Joaquim Grau Oliver, o la seva àvia, Maria Costal Muntada.
Joaquima Grau Costal, coneguda per la seva família com a “QUIMA”, va néixer l’any 1929, entre dues guerres mundials (1914-18, Primera Guerra Mundial i 1939-1945, Segona Guerra Mundial), a una barriada de Barcelona. Ella tenia 7 anys quan la Guerra Civil va començar i 9 quan va acabar.
La Quima té molts records de la guerra, recollits per la seva filla Anna, alguns bons i alguns dolents. Per exemple, no va passar fam: “Durant la guerra no vam haver de passar gana ja que la meva mare feia tot el possible per obtenir menjar i algunes vegades vaig tenir regals”. Per exemple, explica, “menjàvem farinetes de blat de moro amb el meu germà”.
Els seus records més dolorosos són els dels bombardejos: quan va esclatar la guerra, aquella mateixa tarda, la Quima sortia d’un cinema a la Rambla del Poblenou amb els seus pares; ells no en tenien ni idea del que passava, la gent anava corrents, se sentien trets per aquí i per allà, i tothom anava de pressa cap a casa.
Quan la Quima anava a l’escola en un pis, amb la mestra que els feia classe, en el moment dels bombardejos totes les nenes s’aixecaven i es posaven arrambades a la paret mestra amb un llapis a la boca perquè no es mosseguessin la llengua si les bombes queien. Després continuaven la classe, i la mestra intentava que les nenes es calmessin.
Malgrat l’anterior, també hi va haver moments feliços en plena guerra:
En plena Guerra Civil, la Quima tindrà una petita alegria. El seu pare era soci d’una assegurança que es deia el CADSI, on ell pagava una quota que el cobria de qualsevol malaltia. Llavors, el dia de Reis, els van avisar que a la tarda anessin al domicili de l’asseguradora. Es tractava d’un berenar a base d’entrepans assortits acompanyats d’un refresc i una joguina. A les nenes els regalaven firetes i als nens, pilotes i llapis.
El pare de la Quima: Joaquim Grau Oliver
Joaquim Grau Oller Avi i pare va néixer a Barcelona l’any 1905. Era un home de família a qui no li interessava la política, era molt treballador i sobretot pacífic. La seva vida va fer un gir inesperat el 1936, quan va començar la Guerra civil i va ser mobilitzat per anar al front de l’Ebre, on es va produir una de les últimes batalles.
Entre tantes experiències viscudes en la guerra relata una que ressalta molt. Ell contava que durant la batalla de l’Ebre, en aquells pocs moments de tranquil·litat, un dia el van fer encarregar-se d’un grup de joves anomenat “La lleva del biberó” (de 17-18 anys) perquè els ensenyés a sumar, llegir i escriure, ja que Joaquim, abans de la guerra, havia estat comptable. Aquest fet va ser depriment per a ell, ja que la majoria de joves als quals va ajudar van morir durant aquell conflicte.
Tot va acabar, finalment, quan les tropes de Franco van ocupar la “zona roja” i van triomfar en aquella batalla, portant a un calabós a Santoña a tots els republicans de la zona, entre ells Joaquim. Aquest va ser alliberat dos mesos després, retrobant-se amb la seva família prim, brut i ple de xinxes.
La mare de la Quima: la fàbrica
Maria Costal Muntada va néixer a Sant Climent, a l’Alt Empordà, l’any 1903. María era una dona obrera tèxtil, com un militar quan treballava, ja que era molt obedient amb el que havia de fer. A més, els diumenges li tocava l’ofici de la casa. Quan Maria havia de treballar, la seva sogra havia de cuidar de la neta, que tenia 7 anys quan va començar la Batalla de l’Ebre. Aquesta feina d’obrera tèxtil era molt complicada i molt dura per certes dones, ja que els homes podien manipular- les i convèncer-les d’estar en un millor lloc de treball per guanyar més diners.
La fàbrica on treballava la Maria es trobava al barri del Poblenou, un dels deu que formen el districte barceloní de Sant Martí, el districte número 10 de Barcelona. Actualment és una zona en transformació constant, convivint amb les façanes d’antigues fàbriques, que intenta conservar l’esperit familiar.
El barri del Poblenou, durant la Guerra civil, es va caracteritzar per la seva activa vida política i sindical pel fet de tractar-se d’un barri industrial al llarg de la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX. A la Guerra civil les fàbriques van ser reconvertides en indústries de guerra per emmagatzemar tota mena d’armament militar i municions. Aquestes indústries de guerra eren l’objectiu dels enemics, ja que volien bombardejar i eliminar aquests magatzems.
Durant la guerra, la Maria va continuar treballant amb l’ajut de l’àvia paterna, que tenia cura dels seus néts, la Quima i el Josep. I va treballar fins que la CNT va confiscar la fàbrica i la va tancar provisionalment. Sembla ser que li van donar una petita part de diners per a poder sobreviure, perquè en aquesta època no existia Seguretat Social ni tampoc ajudes estatals.
La dècada dels 70 representa l’època en què comencen les organitzacions veïnals i, amb elles, la demanda d’una vida més digna per les persones que vivien al barri. En aquella època, el Poblenou continuava sent una zona molt industrial i actualment es conserven alguns edificis i d’altres que, amb el pas del temps, s’han anat convertint en seus importants de projectes de teatre, vídeo, noves tecnologies, etc.
El final de la guerra: assalt als magatzem de menjar
Al final de la guerra van dir per la ràdio que hi havia molts aliments a uns magatzems tancats de l’exèrcit, i la gent va anar a les adreces d’aquests magatzems a robar el menjar perquè, com que havien estat en guerra durant tres anys, hi havia molta escassetat i tenien molta gana.
El pare de l’Anna Segura encara molt jove en aquells moments i també va anar a un magatzem per robar menjar, però quan hi va arribar no sabia què agafar i al final va agafar un porquet i el va portar a casa seva entre les cames; allí el van matar i es van menjar el porc, molt contents.
La guerra va ser dolenta, però encara va ser pitjor la postguerra perquè Espanya tenia una dictadura que va durar 40 anys.
