Pedro Ruiz, avi de la professora de Visual i Plàstica de l’Alzina Esther Ruiz, va sobreviure al camp d’extermini de Mathausen
Per Víctor León, Paula Ballesteros, Ginger Olaya, Abril Estepa, Joan Carles Sifuentes i Luis Sebastián Oliver
Molta gent ja es conscient del que va passar fa uns anys a España, però moltes persones no ho pensen suficientment. Sabem realment què va ocórrer? I si no ho sabem tot? En aquest arrticle es relata una experiència real de l’època dels anys 30-40 a partir d’una font més que fiable, la professora d’Educació Visual i Plàstica de l’Alzina Esther Ruiz, l’avi de la qual va estar en camps d’extermini nazis.
Després de la derrota dels republicans a la guerra civil espanyola, una gran quantitat de gent va haver d’emigrar a altres països per a fugir del franquisme. Alguns van aconseguir arribar a Amèrica, mentre altres menys afortunats van quedar atrapats en camps de concentració francesos. Aquests van tenir la mala sort de ser portats a camps nazis durant la Segona Guerra Mundial. Un d’ells va ser l’avi de l’Esther Ruiz, Pedro Ruiz Sánchez, que era capità d’infanteria al bàndol republicà i que va acabar a Mauthausen, d’on va aconseguir sortir-ne viu. Ella ens va explicar com ho va viure, i ho reflectim en aquest reportatge.
Pedro va néixer a Lorca, a la província de Múrcia, es va allistar a l’exèrcit el novembre de 1929, amb gairebé 19 anys, i el van anar traslladant a diversos llocs, fins que després de la guerra civil va haver de fugir a França pels Pirineus degut a la forta repressió que els franquistes van dur a terme a Alicante. Després d’un temps allà el van pujar a un tren i li van dir que el tornaven a Espanya, però en realitat l’estaven transportant al camp d’extermini de Mauthausen on, per cert, sembla que molta gent del poble intentava ajudar amb menjar als presoners, dins del que els era possible Allà el van intentar posar a una cambra de gas, d’on va aconseguir escapar, i quan s’acostava el final de la Segona Guerra Mundial els van portar a un altre camp a prop de Rússia, del qual no sabem el nom. En aquell camp hi havia una mina on els van fer treballar en condicions lamentables Un dia els van dir que “entressin més enllà”, i els que ho van fer no en van sortir. Ell i algun company, però, van fugir un altre cop, fins que els soviètics els van trobar i el van portar a París, on va estar recuperant-se en una residència durant un any.
Viure tot això va afectar molt psicològicament Pedro Ruiz, que després de tots aquests patiments mai va ser el mateix: s’havia tornat més agressiu i violent, perquè allà “els havien convertit en animals”. Amb les seves netes, però, “sempre va ser molt dolç”, ens diu l’Esther Ruiz. A París va passar molt de temps amb la seva dona i la seva filla abans de poder tornar a Alcoi, on residien abans de la guerra i on va néixer el seu fill (el pare de la docent de l’Alzina). Al tornar, se’ls va prohibir l’ús del català, i ara tota la família de l’Esther Ruiz parla en castellà, menys el seu pare, que va intentar mantenir l’idioma.
Pedro Ruiz Sánchez va morir quan l’Esther, la seva neta, tenia 12 anys, i tot i haver passat per les experiències relatades, ell mai va sentir odi cap als alemanys. De fet era una persona que sabia molts idiomes, de manera que, després de la seva recuperació, diu l’Esther Ruiz, va treballar en agències de turisme.
