El familiar de l’exprofessora de l’Alzina Sílvia Bonet va morir al camp d’extermini nazi de Dachau
Per Laia Herrero i Cèlia Salomé
Com en totes les guerres, durant la Segona Guerra Mundial va haver-hi un munt de desplaçats i víctimes. Però a més, en aquest conflicte armat, el món va patir un dels horrors més grans comesos per la humanitat, i és que milions de persones van morir exterminades en camps de concentració i d’extermini. Moltes d’elles eren catalans republicans que fugien després d’haver acabat la Guerra Civil espanyola. Hem parlat amb Sílvia Bonet, professora d’història de l’Alzina durant el curs 2021-22 i ens ha explicat els amargs moments que va viure en Miquel Solé Moreso (avi del seu marit) en un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial.
La història que ens conta la Sílvia comença l’any 1938 i se situa a Catalunya, quasi acabada la batalla de l’Ebre. Miquel Solé fou militar del bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola, tot i que havia estudiat dibuix i pintura. Va lluitar en aquesta batalla, però en veure que l’havien perdut, es va adonar que la seva derrota era qüestió de dies. Va ser conscient que serien capturats pels franquistes i va decidir fugir i exiliar-se amb la seva família a França. Ell tenia una dona, tres filles i un noi anomenat també Miquel. Quan estaven per Bescanó, la dona i les filles no van poder continuar i llavors els dos Miquels van seguir sols cap a la frontera mentre les dones tornaven a Barcelona. El camí de l’exili fou dur i els darrers quilòmetres els van fer a peu amb una llarga cua de gent amb qui compartien un trist destí.
Van travessar la frontera i van arribar a França. Pare i fill se separen quan en Miquel fill decideix apuntar-se a treballar com a auxiliar sanitari en un hospital improvisat per atendre els exiliats espanyols. Quan l’hospital tanca al cap de poc temps, se’n torna a Barcelona. El protagonista de la història és ingressat al camp de concentració d’Agde. Posteriorment, va ser traslladat al camp de Saint Cyprien (Sector 1 Barraca B29) per un breu període de temps, ja que a principis de 1940 fou traslladat a Argelés. “Em van explicar que ell deia: ‘Només ens donaven un tros de pa amb un tros de bacallà i ens treien totes les pertinences'”, comenta Sílvia Bonet.
El juny de 1940 rebé amb impotència notícies de Barcelona: la seva dona havia mort. La situació es va agreujar amb la 2a Guerra Mundial i les seves filles tenien dificultats i mancances per poder tirar endavant elles soles. El juliol de 1941, per evitar ser traslladat a la França ocupada, Miquel es va inscriure en un camp de treball a Cajarc per a la construcció d’una central elèctrica. En aquell camp havia de treballar de valent, però les condicions eres millors que les d’Argelés; tenia un espai per dormir i comptava amb una mica més de menjar.
El juny de 1942, mentre en Miquel feia feina al camp de Cajarc, l’esforç físic li passà factura, es va herniar i havia de ser operat. Va suportar amb grans dificultats les molèsties de la lesió fins que, per fi, va aconseguir els diners per a l’operació i va ser intervingut a l’hospital de Figeac, on va conèixer la Leonide. Aquesta dona francesa, infermera de l’hospital i que havia enviudat durant la Primera Gran Guerra, passà a ser la segona dona d’en Miquel el 6 de març de 1944. Després de casar-se, en Miquel va obtenir la nacionalitat francesa i, gràcies a això, va aconseguir passar d’estar en camps de concentració a assolir una millor vida.
Miquel Solé amb la seva segona dona, Leoni, l’any 1943
No obstant, el pobre no va poder gaudir molt d’aquesta nova vida, ja que el 12 de maig de 1944 les tropes de la Divisió Das Reich de la SS van decidir aplicar represàlies contra la població civil francesa perquè els maquis (la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial), amb les seves constants activitats, estaven aconseguint de mica en mica sortir-se amb la seva. Les tropes van entrar a Figeac i es van endur cap a Dachau tots els homes d’entre 16 i 60 anys en el comboi núm.382 que transportava 2.139 deportats, dels quals 181 eren espanyols.
Van estar dos llargs dies de viatge fins que finalment van arribar al camp de Dachau, on en Miquel fou inscrit amb el número de pres 74.270. Dachau va ser un camp de concentració nazi proper al poble de Dachau (com el seu nom indica). Aquest estava situat a l’Alemanya del sud, a prop de Múnic. A partir del moment en què va ser arrestat, la Leonide, la seva dona, no tornaria a saber res més d’ell fins al tràgic final.
La salut del Miquel va empitjorar molt quan va emmalaltir d’una epidèmia de tifus que arrasava el camp. El dia 29 d’abril de 1945, el camp de concentració de Dachau fou alliberat per les tropes nord-americanes i, tot i que en Miquel va ser atès pels serveis sanitaris, la infecció estava ja molt avançada i no va aconseguir sobreviure. Malgrat això, gràcies a l’alliberament, va poder escriure unes últimes paraules, quan veia que es moria, dirigides a la seva dona i als seus fills, que en altres circumstàncies no haguessin estat possibles. Va entregar la carta el 26 de maig de 1945, i l’1 de juny de 1945 Miquel Solé Moreso va morir amb 54 anys.
Sílvia Bonet ens ha explicat també que, anys més tard, la seva segona dona, Leonie, va lluitar per poder recuperar el cos del seu marit, que finalment fou repatriat a França. Actualment, en Miquel es troba enterrat a Figeac.
Després que la Sílvia ens descobrís aquesta impactant història vam parlar amb ella sobre el patiment que segurament va passar en Miquel i tots els que van estar a camps de concentració i extermini. També vam comentar sobre la situació europea actual. La Sílvia, que coneix bé la història i totes les seves guerres, pensa que l’augment de l’extrema dreta en l’actualitat és molt preocupant: “La història ha de servir perquè coses com aquestes no tornin a passar, però malauradament aquests populismes, sobretot en períodes de crisi, fan patir molt”.
Per evitar repetir la història i impedir que es tornin a generar atrocitats com les de la Segona Guerra Mundial, la Sílvia proposa explicar bé la història des de tot els punts de vista i intentar aconseguir que tothom s’interessi pel que va passar en anys anteriors al món abans de deixar-se endur pel que tothom fa o pel que sembla més fàcil. A ella li agradaria que tothom pogués empatitzar amb històries com la d’en Miquel i evitar així ensopegar amb la mateixa pedra una altra vegada.
