Docent de ciències naturals, assegura que en el seu viatge de 4 anys des del Canadà fins a Argentina, a més d’altres cultures, sobretot es va descobrir a si mateixa
Noa Amanós, Noa Diaz, Lidia Hita i María José Romero
Maria Martín és una professora de ciències naturals que des d’aquest curs 2023-24 està treballant a l’Institut l’Alzina, però abans d’això es va dedicar a recórrer durant 4 anys el continent americà, des del Canadà fins a l’Argentina. Un viatge on no només va créixer en edat sinó també com a persona. Una experiència única que, com ella diu, no es pot repetir. Perquè tots aquells sentiments i vivències s’han quedat ben atresorats a la seva memòria. A continuació, podreu descobrir aquesta experiència a través dels ulls de la Maria.
Com se’t va acudir fer aquest viatge?
Sempre havia volgut fer aquest viatge. Sobretot perquè volia descansar respecte als estudis acadèmics. Com el meu desig sempre havia estat anar a Amèrica Llatina, vaig aprofitar l’oportunitat i vaig fer-ho.
Quina va ser la teva experiència durant el mateix?
Va ser una experiència amb les seves parts bones i dolentes. Vaig créixer molt com a persona durant aquest viatge i , de fet, crec que ha estat l’aventura que més m’ha marcat en la meva vida.
Quin era el país del qual més expectativa tenies? Aquest va ser el teu preferit?
El país en el qual jo tenia més expectatives era Mèxic. Tenia moltes ganes d’anar-hi i de fet va ser el primer país que vaig visitar. Sí que va complir les meves expectatives, fins i tot les va superar. Mèxic va ser un lloc en el qual em vaig sentir tan acollida i agraïda cap a la gent d’allà que vaig tornar-hi tres cops.
I aquell del qual menys expectativa tenies? Va ser el que menys et va agradar?
El país del qual tenia menys expectatives era els Estats Units i efectivament va ser el que no les va complir. Hi ha unes quantes raons que ho expliquen, com el fet que hi ha molta droga perquè és molt fàcil d’aconseguir. A més, hi havia moltes persones sense sostre, sobretot a San Francisco, i em va impactar molt que al mateix carrer podia haver-hi botigues molt glamuroses i gent sense casa. També era molt desèrtic, sobretot a l’estat de Nevada, i també em semblava un lloc molt perillós per les armes.
Vas anar sola?
Va haver-hi diferents estils de viatge: en grup, amb la meva parella d’aquell moment i sola. He de reconèixer que al principi em feia por anar sola, una por bastant subjectiva, la típica que tens quan has de fer alguna cosa que no has realitzat abans. Però va coincidir que gent important per a mi també estava realitzant aquesta mateixa aventura. Llavors, durant un temps, vam anar junts, fins que ens vam adonar que cadascú havia de fer el seu camí.
Hi ha algun país dels que vas visitar en el qual t’hauries quedat a viure?
El país on m’hauria quedat a viure és Colòmbia, sens dubte. Vaig estar vivint conscientment a Argentina, però no va ser per elecció pròpia sinó per la pandemia. M’agradaria haver-me quedat a molts altres països, i si no ho he fet ha estat sobretot per la feina, perquè estava molt difícil trobar-ne una. I més enllà del fet de si el país és bonic o la gent molt agradable, és què vas fer-hi allà.
Et vas relacionar molt amb la gent dels països en què vas estar? Si és així, en quin et va semblar la gent més acollidora?
Sí, em vaig relacionar moltíssim amb la gent d’allà. De fet, jo vaig escollir anar allà principalment per l’idioma perquè sóc plenament conscient que la llengua és el que t’apropa més a la gent i en aquest cas el castellà era un avantatge molt gran per poder relacionar-me amb els ciutadans. També, com la cultura que compartim és molt semblant, feia que fos molt fàcil entrar en aquelles comunitats. He d’admetre que generalment la gent de centre i sud Amèrica és molt acollidora; a diferència d’aquí, la gent de seguida et porta, et presenta els seus amics, et pregunta com estàs… És una sensació molt bonica. I el país en el qual em vaig sentir més és acollida va ser Colòmbia.
Recomanaries fer aquest viatge?
A veure, aquest viatge és irrepetible, jo mateixa no el podria tornar a fer. Però sí que recomanaria a la gent viatjar. Animo la gent que surti de casa seva i que s’exposi a situacions que li puguin generar una mica d’angoixa, perquè tot allò que et fa por és molt transformador. També el fet de conèixer gent d’altres cultures obre molt la ment. En resum, sí que recomano el fet de viatjar i d’endinsar-se en un camí amb noves experiències.
Tens pensat fer un altre viatge?
En realitat jo no paro de viatjar, i el fet de ser professora m’apropa a gent de diferents cultures cada dia. En una classe de trenta persones poden haver-hi més de cinc cultures diferents, podem aprendre tant sobre altres llocs gràcies a la gent que ens envolta que és com realitzar una aventura, però en aquest cas mental. També el fet de fer un altre viatge implicaria deixar-ho tot i tornar a marxar. Hi ha molts moments en què aquest pensament destaca entre tots els altres a la meva ment, però sento que estic en una altra etapa diferent en comparació a on estava quan vaig realitzar l’altra experiència. És veritat que els estius sempre marxo fora a descobrir nous llocs amb la meva furgoneta, però de moment fer un viatge tan llarg com el que vaig realitzar no està en els meus plans de futur.
Si fessis un altre viatge, a part de Llatinoamèrica, a on t’agradaria anar?
Doncs hi ha molta gent que recomana el sud-est asiàtic, perquè no és molt perillós com a dona que viatja sola i és bonic. Però si us soc sincera, per a mi viatjar no és aconseguir un lloc bé de preu on quedar-s’hi i passar uns dies on poder estar relaxat, sinó que és relacionar-se amb la gent i aprendre coses noves gràcies a la seva cultura i per això necessitaria comunicar-me amb facilitat. Ja he mencionat abans que per a mi saber la llengua que es parla al lloc on estàs em sembla essencial i si això falla no pots connectar tant amb la gent local d’allà.
Vas treballar de professora abans de fer el viatge? Si és així, quin va ser el teu primer centre?
Abans del viatge no vaig treballar com a docent de professió formal perquè jo encara no havia acabat la carrera, i quan la vaig acabar vaig marxar a Llatinoamèrica. Però dels setze als vint-i-dos anys vaig estar com a professora de repàs al meu institut, a l’Industrial de Sabadell.
Què o qui fa ser la teva inspiració per a ser professora?
He tingut molts bons professors i professores, però n’hi ha dos en contret: un era el Clodoaldo, professor de llengua castellana, una gran persona i un dels millors professors que he tingut. Jo sempre pensava que si alguna vegada pogués transmetre l’emoció que jo rebia a les seves classes em semblaria espectacular. L’altra era la meva professora de socials i tutora de 4t de l’ESO, la Núria, una profesora increíble. Vaig tindre la sort que vam poder desenvolupar un vincle molt especial perquè ens enteníem molt i, com jo després vaig continuar a l’institut, seguim en contacte avui dia. Aquestes dues persones van ser figures molt importants per a mi.
Tenies més opcions de treball?
Sí que tenia més opcions de treball, però vaig decidir apostar pel fet de ser docent i crec que, com en altres decisions, he encertat. Em sento molt contenta, de veritat.
On vas estudiar?
Com ja he anomenat abans, vaig estudiar l’ESO i el batxillerat a l’Industrial de Sabadell, d’on tinc molts bons records. I en referència a la universitat, vaig anar a l’Autònoma de Barcelona, on vaig estudiar ciències ambientals.
Com ha estat la teva adaptació al teu nou centre, l’Alzina?
El canvi a aquest institut ha estat fort perquè jo l’any passat estava a un centre que es diu Eduard Fontserè, localitzat al barri de la Florida de l’Hospitalet. És un centre de màxima complexitat, que això entre altres coses vol dir que hi ha molta manca de recursos. La Florida és el tercer barri més poblat de tota Europa, rep una quantitat d’immigració molt elevada i no tenen els recursos suficients per adaptar-ho. Llavors, passar d’aquella realitat a aquesta ha estat un canvi molt impactant. Jo vaig aprendre molt l’any passat en aquell institut i trobo una mica a faltar aquella part súper social que hi havia allà, però m’he adaptat molt bé (a l’Alzina). Estic molt còmode, no només amb l’alumnat sinó també amb les meves companyes de departament, que són meravelloses, i amb la direcció també m’he sentit molt còmode i recolzada. Tot i així, sempre costa adaptar-se, perquè arribar a un nou centre implica haver de fer mil coses diferents. Una cosa molt senzilla com fer fotocòpies és un misteri i també hi ha molt alumnes nous, vides noves… El primer mes i mig va ser una mica bogeria, en el sentit de veure com anava tot, però també és veritat que fa quatre anys que soc professora i cada any m’ha tocat un institut diferent, així que cada vegada aquesta adaptació és més ràpida. A més, penso que el fet del viatge també m’ha ajudat molt a saber adaptar-me a situacions que no sé com controlar. La vida és una mica això.
