Exalumna de l’Alzina, actualment treballa d’internista a l’Institut Guttmann, tot i que abans va cursar l’especialitat de psiquiatria
Noa Amanós, Lidia Hita i Noa Díaz
Mar Laya és una exalumna de l’Alzina que conserva molt bons records d’un institut on, assegura, el professorat ensenyava a pensar. Llicenciada en Medicina, després es va formar com a especialista en psiquiatria i, posteriorment, com a internista. Com a tal, des de setembre de 2022 treballa a l’Institut Guttmann, després d’haver passat per diferents hospitals. Darrera seu ha deixat molts dubtes, satisfets a través de la carrera universitària de Medicina i de les diverses especialitats cursades.
Com recordes l’Alzina?
Me’n recordo que, quan vaig arribar a l’Alzina, vaig trobar un molt bon clima de mestres, i per mi això va ser com una revolució. Eren mestres que estimulaven a pensar i que no volien que aprenguessis res de memòria, perquè sí, sense comprendre-ho. I en aquest sentit jo recordo l’institut com a molt estimulant, amb un professorat divertit que creava un ambient molt bonic. Ara bé, l’estructura del centre la recordo molt més austera: no hi havia tanta decoració als passadissos i l’estil acollidor que ara presenta no hi era. Aquesta relació entre l’ambient i l’edifici em fa pensar, ja que trobo una mica contradictori el fet que un lloc on hi havia molt de caliu tingués l’aparença d’un racó tan fred.
Què penses que t’ha aportat, tant en el àmbit acadèmic com personal, el fet d’estudiar a l’Alzina?
Penso que aquest institut ha afectat molt a com he acabat sent jo com a persona. Jo parlo molt de l’institut perquè quan vaig començar a estudiar a la universitat per mi va ser un xoc. Aquí, jo sentia que es respectava la individualitat de les persones i que s’estimulava un aprenentatge que et construïa com a persona. Llavors he agafat aquest comportament dels professors de l’Alzina com un exemple en situacions com escollir una escola pel meu fill.
Mentre cursaves el BUP i el COU (equivalents a ESO i Batxillerat) tenies clar a què et volies dedicar?
No, no ho sabia. El que sí que sabia era que el llatí i el grec no m’interessaven, però les altres llengües i la literatura m’agradaven bastant. De fet, em va costar molt decidir fer ciències perquè no volia “desfer-me” de les lletres.
Et va semblar difícil la carrera de Medicina?
Retrospectivament, ara no la recordo difícil, però jo estava acostumada a un ensenyament en el que pràcticament no teníem llibres i on la majoria dels exàmens els fèiem amb accés a la bibliografia. Llavors, quan vaig arribar a medicina em vaig trobar amb una forma d’educar que et feia aprendre tot de memòria i en la que els professors no es preocupaven massa pel teu aprenentatge.
Quan vas acabar la carrera et senties satisfeta o els estudis no van complir les teves expectatives?
A mi m’interessava la medicina perquè tenia curiositat per entendre el funcionament del cos humà, però, com deia abans, a la part de memoritzar en els estudis em va costar una mica adaptar-m’hi perquè a l’Alzina mai vaig haver d’aprendre’m de memòria un temari. A més, la carrera de medicina és força elitista i dins dels estaments sanitaris s’estableixen jerarquies molt verticals. Certes o no,aquestes percepcions les he tingut i les tinc sovint i amb més o menys intensitat han pesat sempre negativament en l’opinió que tinc de la professió.
Quin aprenentatge personal t’emportes de la teva carrera?
Quan vaig començar la carrera no sabia què era el fet d’estar malalt ni res, de fet el meu coneixement era quasi nul. Llavors, l’aprenentatge que vaig tindre són tots aquells coneixements que em va brindar aquesta educació, tota la curiositat que vaig satisfer en aprendre tots aquests sabers.
Si poguessis tornar a estar al punt de partida i haguessis d’escollir de nou una carrera, escolliries la mateixa? Per què?
Sí que tornaria a escollir medicina perquè el vincle especial que sent metge arribes a poder establir amb els pacients és molt important. Quan el metge te una cita amb el seu pacient no hi són el gerent o el cap de servei. Hi són el metge i el seu pacient. Es crea un vincle especial en el que és difícil que algú hi interfereixi. Això no passa en altres professions. Però també hi ha una part de mi que escolliria uns estudis més artístics perquè soc massa “espíritu libre”, però per això es necessita molt de talent.
Explica’ns una mica la teva trajectòria laboral: quina va ser la teva primera feina, on treballes actualment i com has acabat treballant aquí, etc.
Jo vaig començar a treballar als 14 anys quan vaig començar a cuidar els fills dels meus veïns; per a mi, això era una feina perquè és el que em donava els diners per anar al cinema o comprar-me el que volia. També vaig fer classes particulars, vaig treballar de monitora a campaments i, durant la carrera, vaig treballar d’auxiliar de clínica, cosa que em va aportar molts aprenentatges. I en relació a la meva professió he anat canviant, perquè sóc una persona molt inquieta i que quan està a un lloc necessita realitzar les coses com penso que s’han de fer. A part de la carrera de medicina també em vaig presentar al MIR a Madrid, on vaig vaig fer uns mesos de l’especialitat d’immunologia. Després vaig tornar aquí i vaig fer l’especialitat de psiquiatria i salut mental, que em va agradar molt, i de fet em vaig dedicar cinc anys a la psiquiatria, però després em vaig adonar que necessitava alguna cosa que m’obligués a pensar més. Llavors em vaig especialitzar en medicina interna, que és com el tema principal del qual ha anat derivant el que coneixem ara sobre la medicina. Quan vaig acabar aquesta especialitat, vaig començar a dedicar-me a ser internista, que és el que faig actualment a l’Institut Guttmann de Neurorehabilitació.
Pots explicar-nos una mica més concretament què fas com a internista?
El meu paper actual com a internista és ajudar els metges neuròlegs i rehabilitadors en la seva feina. Si a un pacient ingressat per fer rehabilitació neurològica té algun problema de salut llavors, jo intervinc fent el diagnòstic i posant el procés en marxa perquè el pacient pugui seguir amb el seu procés neurorehabilitador.
I com a psiquiatra, quin és el trastorn o la problemàtica que més tractaves?
Com a psiquiatra treballava amb pacients que tenien problemes greus de salut mental. Aquests pacients podien tenir trastorns psicòtics com esquizofrènia o trastorns delirants. Després, també tractava els problemes que anomenem afectius majors, com la depressió major, el trastorn bipolar, trastorns obsessius compulsius o trastorns de la conducta alimentària.
Amb quin tipus de pacients treballes majoritàriament (adolescents, adults, ancians…)?
Sempre havia tractat amb adults, però a on estic ara hi ha nens també des de 2 anys, tot i que majoritàriament són persones joves, entre els 20 i els 50.
Què és el que més t’agrada de la teva feina i que és el que et sembla més difícil?
El que més m’agrada de la meva feina és el vincle que estableixes amb el pacient, però per a fer bé això es necessita una mena de capacitat artística, ser com un petit artesà a l’hora de comunicar, curós i delicat. També m’agrada la transparència d’aquest vincle. Però a part de ser la cosa que més m’agrada, també em sembla la més difícil. És a dir, jo penso que treure’s la carrera de medicina no és tant difícil, requereix hores d’estudi però no és difícil; en canvi exercir la professió sí que ho és, almenys per a mi.
