Isaac Claveria, Ilona Khamikoeva, Roger Romagosa i Sofía Aileen Gómez
Carles Rosell i Barrachina, escriptor i artista plàstic barceloní, és autor de dos poemaris, L’àlies personal i Llibre de les fronteres, publicats a Zenobita Edicions. Aprofitant la seva visita a l’Alzina per impartir una xerrada, dins la Setmna de la Poesia, a l’alumnat de 3r de l’ESO, conversem amb ell sobre la seva relació amb la poesia i les paraules.
Quan vas començar a escriure? Per què poesia i no un altre gènere?
Vaig començar a escriure de ben jovenet, segurament, a partir dels deu anys. La poesia m’ha acompanyat en la meva vida. Jo considero que la poesia és una mena de dietari del dia a dia, m’ajuda a entendre el que m’ha passat i llavors, sempre apuntat en paperets, en notes, en quaderns, m’ho guardo i tot això ho he anat acumulant.
Tens alguna paraula que t’agradi fer servir?
Moltes, però hi ha una paraula que té una significació especial, perquè la vaig utilitzar des de molt jove, que és “glopada”. Això em semblava que significava que havia passat una cosa important i un dels primers poemes que vaig escriure, quan era molt jove, es titulava Una glopada blava m’havia enamorat, necessitava aquesta sensació de donar-li forma de món interior… però m’agraden moltes.
Creus que la poesia interessa ara al jovent?
Actualment, estem en un moment dolç de la poesia gràcies a la gent jove, especialment, poetesses. Hi ha una florida generació increïble de talent que s’està expressant, que ha buscat els seus espais, i s’estan fent coses molt, molt importants. El que passa és que la poesia diguem-ne que agrada, relativament, a poca gent, tot i que, també, en aquest moment, s’està incrementant la venda de llibres. Això no és que estem millor que abans, estem, diguem-ne, diferent. Sí que hi va haver un moment en què la poesia va perdre la seva força, especialment quan va canviar el règim polític d’Espanya, ja que la poesia sobretot tenia un caràcter social, era una poesia de la realitat de la vida i que va ser utilitzada com un instrument de lluita política. Quan això va passar, la poesia va semblar perdre, però ara, insisteixo, gràcies a la gent jove ha revifat, i fins i tot, jo m’atreveixo a dir que és com un recurs de resistència. En aquest món que no escolta la gent jove, que sembla que només l’utilitza per a manipular-la, la poesia és una eina de resistència per oposar-nos.
En aquest món que no escolta la gent jove, que sembla que només l’utilitza per a manipular-la, la poesia és una eina de resistència per oposar-nos.
Carles Rosell
Quin és el moment del dia més adequat del dia per escriure poesia?
El moment del dia diria que m’és indiferent; el que sí necessito és sentir que tinc la predisposició, les ganes de fer-ho i, després, que no em destorbi res. Això sí que ho tinc clar; llavors, tinc els meus espais preferits i els busco per a poder fer-ho.
Tens poetes preferits? Quins?
No, perquè quan llegeixes molt sí que vas descartant, però també aprenc a tenir molts autors que t’han dit coses que et són valuoses. Tinc els meus autors que em commouen més, que m’arriben més fàcilment, però fer-ne una llista em costaria molt.
La meva mare em va ensenyar que les paraules poden ser un instrument per jugar, i també vaig tenir un pare amb una fantasia enorme que explicava històries que mai no volies que s’acabessin.
Carles Rosell
Com neix la teva passió per les arts literàries?
Jo he tingut molta sort. La meva mare és una dona que juga molt amb les paraules i se n’inventava de noves i, llavors, era molt divertit; a més teníem la sort que havíem viscut a l’estranger i parlàvem en francès i jugàvem amb les paraules. Per tant, ella em va ensenyar que les paraules poden ser un instrument per jugar, i també vaig tenir un pare amb una fantasia enorme que explicava històries que mai no volies que s’acabessin i anaves suplicant “avui, si us plau”. Jo crec que estic condicionat per aquests dos personatges, que em van fer que molt aviat la literatura esdevingués una emoció. En la meva època, primer, hi havia biblioteques, però no amb material per a gent jove; no es publicaven tants llibres, la gent no tenia tants diners per a comprar-ne. Tenies un llibre i el llegies un munt de vegades. Llavors, era una emoció extraordinària. Jo recordo les primeres lectures com una passada. A partir dels pares em va ser fàcil agafar la lectura i després es va convertir un vici, vici que practico sense cap mena de cautela. M’agrada molt llegir!
Recomanaries escriure poesia?
Sí, efectivament. Si un vol passar per la vida d’una manera real, ha de posar la voluntat de veure el seu entorn i entrar en diàleg amb ell. Això requereix una reflexió, per tant. I jo crec que la gent hem de tenir el costum de recollir, de recol·lectar, de la nostra vida. Que d’això en facis un poema? Per què no? Pots fer-ne una cançó, pots fer un senzill enregistrament i conservar-ho per a després. Ara, de vida, us sembla que en queda un munt, però la vida és relativament curta i, a més a més, quan vols educar el passat, et menteixes, te’l fas a mida, però si tens aquests reculls, penso que és enriquidor, en primer lloc per a crear-se com a persona i en segon, per també tenir un record de com vas ser tu al llarg de la teva existència i de la teva vida. Per tant, sí, decididament sí (que recomano escriure poesia).
Revisites a partir dels teus problemes? La poesia és una manera de superar adversitats que has tingut
Sí. Més que abocar-les, explicar-les, perquè tampoc s’ha de convertir en una lletania (lletania — Queixar-te sempre del mateix), però sí que explicar-te aquell moment. Però quan un llibre s’acaba ja és poc del poeta i això no és una màxima, això ho heu sentit, el llibre és del lector. És molt curiós, és un fenomen extraordinari: t’estan explicant coses que tu no ets capaç de veure, i això què vol dir, que estan fent una reinvenció del teu poema? No, senzillament hi havia substrats dels quals tu potser no eres prou conscient i que algun lector/a perspicaç ha sabut veure, per tant, ajuda a explicar la situació en sí. Abocar-les puntualment també però, sobretot, un llibre és futur, i en conseqüència, el seu futur són els seus lectors/es.
Quan va ser la primera vegada que recordes haver sentit o llegit poesia?
Segurament, seria en forma de cançons que no soc capaç de recordar, però si me les cantava l’avi o l’àvia segurament vindria per aquí. És a dir, que el primer contacte amb unes paraules que poden generar una musicalitat, que es poden expressar cantant, prové d’aquesta primera infantesa.
Vas ser professor. Quina matèria imparties? Vas incloure d’alguna manera en la teva tasca docent algun dels poemes?
Com que tinc uns anys, quan vaig començar a ser docent hi havia el que se’n deia l’EGB, i llavors entraves com a especialista. Jo soc llicenciat en Geografia i Història i diplomat en Magisteri, però la meva especialitat eren les ciències socials, és a dir, que inicialment jo donava classes d’Història, Geografia i alguna altra matèria. Amb la LOGSE, tot això canvia i els mestres ens convertim en generalistes, per tant, he fet classes de Llengua, de Matemàtiques, de gairebé tot. He anat tenint també qualificacions professionals que m’han permès fins i tot fer Educació Física, o sigui, ja veieu, del que volia al que he acabat fent.
Presència de la poesia quan he fet llengua, moltíssima perquè he volgut que els meus alumnes tinguessin aquestes vivències i les poguéssim compartir.
Carles Rosell
Presència de la poesia quan he fet llengua, moltíssima perquè he volgut que els meus alumnes tinguessin aquestes vivències i les poguéssim compartir, però els meus poemes no s’inspiren en la feina, però sí en el viatge. De fet, en L’àlies personal, el meu primer poemari, es parla molt del trajecte com a metàfora de la vida, però és el trajecte que faig anant a treballar, com quan estava a Montcada o a Granollers. Llavors això sí que m’ha estat font d’inspiració, de veure la gent, de veure aquestes cares de resignació quan vas en un vagó, amb aquesta il·lusió d’anar a treballar o de venir a l’escola o del que sigui. Això sí que m’agrada.
Creus que, per haver tardat tant els poemes a publicar-se, han perdut el seu valor inicial?
No, a veure: aquests poemes no estaven enterrats, sinó que malvivien en concursos de poesia, en promeses editorials (“això ens ho mirarem” ) i, és clar, han passat els anys, és veritat, però jo tenia l’esperança que tindrien més sort i la sort els va arribar una mica tard. Quina és la diferència? L‘autor d’aquells poemes és el mateix autor d’ara? Segur que no. Es diria el mateix sobre la mateixa situació? No, però allà sí que hi ha algú que en aquest moment pensava i vivia. Per tant, això té caducitat? Jo crec que no. La poesia és una eina que ens permet fer inexistent el present, perquè el present en el poema sempre existeix, no té data. Bé, alguns sí que estan vinculats a un fet que hi pots posar data, però, en general no. És una idea que jo tinc.
En el poemari hi ha també algunes de les teves obres plàstiques. Creus que aquestes han influït d’alguna manera en els teus poemes? I viceversa?
Hi ha algun treball plàstic que té un poema, per exemple, La mare que ho mana, que és una col·lecció de gravats. Hi ha un poema que se’n diu així, que neix a partir d’un autor novel·lista nord-americà, Philip Ralph, que a mi em marcà especialment i, llavors, sí que es dona aquest paral·lelisme de generar un material plàstic en forma de gravats i, per altra banda, un poema. En els altres no necessàriament, tret que el títol del quadre s’aproximi a allò que vols expressar en el poema, però això ja és una mica d’urgència per editar el llibre i l’editor et diu: “Ei, et falta una imatge, busca alguna cosa”, i tu dius: “Ostres, què busco? Quin és el poema? Ah, aquest. Què em queda? Què tinc? Ah, mira tinc això, que em sembla que pot lligar, però no”.
Quina ha estat la teva major inspiració a l’hora d’escriure els poemes?
Jo soc molt caòtic mentalment. Vull dir que tinc moltes coses al cap que em pertorben i que jo necessito aclarir, o sigui que escriure és una mena de teràpia, diguem-ne que és una necessitat: jo necessito explicar-me per entendre el que em passa i, llavors, això és l’impuls per vincular-me amb l’art. L’art penso que és una meravella i que l’hem d’utilitzar perquè ens pot ajudar moltíssim, sense l’ambició de “ho faré bé o no”, com una voluntat que després, és clar, implica es ganes d’anar millorant.
