Adriana de Soto
L’Àngels Schjaer va néixer l’any 1977 a Cuba perquè la seva família estava fugint de la dictadura argentina, establerta després que els militars agafessin el poder i comencessin a matar molts ciutadans, incloent persones de la seva família. Què vol dir això? Doncs que l’Àngels era una «nena de la guerra» el dia que va néixer i que no va tenir nacionalitat fins als 17 anys. En la xerrada “Imagina’t el món que vindrà – Jornada d’Emprenedoria” feta a la Fundació per a la Creativació, ella afirma que d’aquesta situació que va patir sorgeix el seu odi cap a tota la indústria armamentística. Amb 9 anys va arribar a Barcelona i la manifestació antiOTAN va ser la primera on la va portar la seva mare.
L’Àngels Schjaer va començar a Open Arms com a voluntària, tant de missions de mar com de terra, l’any 2016. Ja tenia experiència en el món del rescat animal, tot i que treballava de restauradora d’antiguitats. Però com que feia vela des de molts anys abans es va oferir per restaurar el vaixell que havien cedit en aquell moment (l’Astral) a Open Arms i a partir d’aquí la cosa va anar evolucionant fins que ella va acabar embarcant-se.
Fa uns 6 anys va ser quan van contractar-la, després d’una missió molt dura, per anar al Senegal per muntar un projecte pedagògic. El seu objectiu no és quedar-se tota la vida treballant a Open Arms, perquè és una feina que desgasta molt, assegura. De fet, la idea al crear-se aquesta associació era que fos un projecte temporal, és a dir, que es pensaven que duraria poc perquè milloraria la situació del Mediterrani, però no ha estat així. En la següent entrevista, realitzada per videconferència en el marc d’un Servei comunitari sobre les persones refugiades fet per alumnes de 4t de l’ESO, podem veure com ella mateixa expressa que en aquests 9 anys d’Open Arms la situació no és que hagi millorat, sinó que ha empitjorat.
Com i quan vas començar a col·laborar amb Open Arms?
La nostra ONG comença a treballar el 2015 a l’illa de Lesbos i jo hi estic quasi des de l’inici, fa 8 anys. Vaig començar com a voluntària, tant a missions de mar com de terra, i des de fa 5 anys i mig m’encarrego de coordinar la part pedagògica en el projecte que tenim al Senegal, el projecte origen i el projecte de centres escolars que és d’educació per a la llibertat. Amb aquest projecte, el que pretenem és explicar quin context hi ha al món i per què les persones s’estan desplaçant d’aquesta manera. En definitiva, el que intentem és apropar la migració i entendre que totes les persones en algun moment de la nostra vida podem ser immigrants, que segurament tots i totes tenim a la família algú que ha emigrat o algú que ha nascut fora d’aquest país. En definitiva, es tracta d’entendre que la migració no és algo inusual, sinó que és innat en nosaltres i que no som l’única espècie en aquest planeta que emigra. Però sí que som l’única que ha posat cada cop més traves, sobretot administratives, al fet d’emigrar i això és una barbaritat, perquè tancar les fronteres o externalitzar-les significa que la gent cada cop trobarà sortides més perilloses per marxar dels seus països i morirà molta gent en aquest camí.
Per què has volgut treballar a Open Arms?
Jo venia del món del rescat animal, tot i que soc restauradora d’antiguitats. De fet, jo tenia la meva empresa de restauració d’antiguitats i, com feia rescat d’un animal, em vaig oferir a fer recollides per enviar coses materials cap a les illes gregues, perquè al 2015 hi havia moltes embarcacions arribant-h i molta gent que arribava sense absolutament res. A partir d’aquí, doncs em vaig posar en contacte amb l’única organització catalana que acababa de començar (a fer rescats), que era Open Arms, que s’acabava d’organitzar com a ONG. I per què vaig voler? Doncs bé, jo crec que va sorgir de manera natural. Jo també soc una persona migrant, ja que vaig néixer a Cuba, però perquè la meva família estava fugint de la dictadura argentina i ma mare va sortir con lo puesto. Y lo puesto era yo, i a la setmana d’arribar a Cuba, vaig néixer i després, doncs bé, vam haver de viure a Costa Rica uns anys i finalment vam arribar a Barcelona l’any 86. Y creo que de manera natural ha surgido.
Quina és la teva experiència a Open Arms?
He envejecido veinte años (riu). Doncs diria que positiva, que ha après moltes coses, de vegades molt tristes i de vegades molt felices, quan veus finals feliços. De fet, aquest cap de setmana he anat a la boda d’una persona que vam rescatar el 2018 i que va ser l’única supervivent d’una pastera i, és clar, tenir finals feliços, al final, t’omple d’amor i de confiança que es pot acabar bé i que el món pot ser un lloc una mica millor. Però per això em debato entre que l’experiència ha sigut molt maca, però també molt trista, perquè hi ha moltes coses que no entenc i que, després de 8 anys, continuo sense entendre, per exemple com els éssers humans podem ser tan cruels.
Què t’aporta personalment treballar a Open Arms?
Ui, feu preguntes molt difícils, eh? (riu). Personalment m’ha aportat el fet d’aprendre moltes coses, però també crec que ara és ja una manera de viure i d’entendre el món. O sigui, jo estic 24 hores, 7 dies a la setmana connectada a l’ONG i vida personal en tinc poca (riu), fora de l’ONG. M’ha aportat moltes coses i me n’ha tret unes altres, podríem dir. Pero en positivo.
Alguna de les persones que heu salvat ara treballa amb vosaltres?
No, perquè de fet la majoria de persones que rescatem al Mediterrani central, que és la zona on treballem nosaltres, acostumen a desembarcar a ports italians i, aleshores, es queden per Itàlia. Moltes d’elles tenen famílies a França. Penseu que venen de països de l’Orient Mitjà i de països africans, molts dels quals són francòfons, i per això volen anar a països on es parla francès. Espanya, a més, té una situació bastant complicada i som bastant tancats. I bastant racistes, us he de dir, i aleshores molt poca gent es vol quedar aquí. Les persones que migren per aquesta ruta en pasteres i que es queden a Espanya, en general són persones que venen del nord d’Àfrica, de la part del Marroc. Les persones que entren per les Illes Canàries són del Senegal, de Mauritània o de Gàmbia i es queden per les Illes o se’n van a la zona d’Andalusia. Però aqu, tenim molt poca gent. De fet, dels nostres, crec que només n’hi ha quatre o cinc (a Catalunya) i estan treballant en pobles. Per treballar amb nosaltres, a més a més, és difícil, ja que som molt poqueta gent contractada: en infraestructures som deu persones i després tenim les dues tripulacions professionals, que has de tenir per llei contractada i són càrrecs molt específics. Després, el 90% són persones voluntàries que ens ajuden amb altres tasques.
Després d’una missió, has necessitat ajuda psicològica? O algun dels teus companys l’ha necessitat? Per què?
Nosaltres tenim un equip de psicòlogues voluntàries que ens ajuden abans, durant i després de cada missió i tothom que va de missió té una psicòloga assignada. Totes les persones que treballen amb temes humanitaris d’emergències, d’ajuda humanitària han de tenir un psicòleg. O sigui, és impossible fer tasques humanitàries i que això no t’afecti a la teva vida personal. O sigui que sí, que totes aquí a l’organització tenim psicòlegs.
Creus que treballaràs tota la vida a Open Arms?
Espero que no (riu). De fet aquesta ONG va començar i pensàvem que tancaríem al punt de començar, perquè qui ha de fer aquesta tasca (de rescat) són els Estats , però això encara no s’ha donat. I he de dir que aquesta és una feina que desgasta molt física i psicològicament, o sigui que tampoc la pots allargar hasta el final de tus días perquè acaba amb tu. Jo ara tinc 47 anys i no sé quants més aguantaré (riu), però he de dir que tenim gent molt jove, molt preparada, i que poden fer aquestes tasques segurament amb més energia que els que portem més anys. Bé, jo no crec que estigui tota la vida aquí; la verdad, volveré a restaurar mesas del siglo XVIII (riu), que això m’ajuda a ventilar, a més a més.
Com veus el futur del Mediterrani en uns anys? Creus que millorarà la situació?
Doncs mira, el futur… Jo he de dir que en aquests 8 anys i mig la cosa no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat quant a polítiques migratòries. Amés, fa cosa d’un mes o mes i mig es va signar el nou pacte de migració i asil, que és un pacte més terrible encara que el que teníem abans. O sigui, que no crec que millori la situació, sinó que anirà empitjorant a poc a poc si no canviem el següent: els sistemes d’acollida; les polítiques migratòries, i els polítics que tenim governant-nos, que no només no estan ajudant les persones, sinó que en lloc de fer polítiques socials reals estan mirant com omplir la seva butxaca. I us posaré un exemple: en aquest país som un dels principals productors depenent del món, i això vol dir que creem milions de persones desplaçades. Si nosaltres produïm mort des d’aquí, doncs tindrem el que tenim ara mateix, que són milions de persones amb una situació completament precària fugint dels seus països perquè els hem bombardejat amb bombes fetes a Espanya, per exemple, amb la qual cosa el futur jo de moment el veig molt desolador. L’única esperança que tinc és quan vaig a les escoles, quan vaig als centres escolars i veig que la gent jove sí que voleu canviar les coses. Però en la meva generació, doncs us he de dir que no tinc cap esperança, que tinc esperança en els joves. Y lo siento (riu), hi ha dies que estic més positiva, però justament avui no os ha tocado, no.
Veus possible que Open Arms deixi de ser necessari perquè ha millorat la situació?
Sí, de fet aquesta era la idea quan vàrem començar, que la cosa millorés, que les polítiques migratòries fossin altres, que els estats membres fessin la seva part, que és acollir, però de manera real, les persones que fugen per aquestes rutes migratòries tan perilloses, però la cosa no ha canviat i no té pinta que vagi a millorar en els pròxims anys. O comencem a canviar les coses i a substituir els polítics ineptes que tenim o viurem en un món terrible. Us ho dic de veritat, o estic molt esgarrifada. L’altre dia sortia a l’Instagram, crec que era, un vídeo d’un grup d’alumnes d’un institut… que estaven a l’entrada de l’avió i vitorejaven un polític d’un partit d’extrema dreta com si fos un heroi. Un senyor que té un discurs que no només no s’ha inventat ell, sinó que és un discurs que ja hem sentit abans, un discurs que agredeix els més vulnerables, que ens destrueix com a nació, com a població. I és un discurs que ja sabem com acaba, i acaba amb una guerra. O sigui, que aquest senyor és un incendiario que està fomentant que la població ens barallem entre nosaltres, però que que cala molt ràpidament entre la gent jove, fins al punt que ara sembla que és guai ser un feixista. I sabeu per què? Perquè no hi ha memòria històrica, perquè no expliquem a les escoles què és el que va passar en aquest país. I un país sense memòria històrica tendeix a repetir el que va passar anys enrere. Això està passant a tota Europa: a Itàlia estan governant els feixistes, que fins i tot surten amb la bandera y con Mussolini por delante. Però és que la gent no se’n recorda del que va fer aquest senyor? O sigui, que és perillosíssim vitorejar aquest tipus de discursos i fer-ne publicitat. La violència s’ha de tallar d’arrel, no podem deixar que continuï creixent. No sé si heu estudiat la Segona Guerra Mundial, però el Partit Nazi d’Adolf Hitler va guanyar les eleccions amb un discurs com el que estem sentint ara mateix. Per això ho hem de tallar, no podem deixar que això pugi i que continuem fent-li mal a les persones que estan en una situació més vulnerable.
Creus llavors que el paper d’Open Arms, o d’altres ONG, l’haurien de fer els estats o la Unió Europea?
Sí, com deia, si les institucions i els estats estiguessin fent el que han de fer, que és protegir les persones en comptes de protegir les fronteres o protegir els murs, evidentment nosaltres deixaríem d’existir i moltes ONG també i això seria meravellós. Jo crec que el fet que existeixin ONG és que hem fracassat com a societat.
Quina és la teva opinió sobre el que està passant a Gaza?
Bé, que no és una cosa que hagi començat ara, sinó fa més de 70 anys, però en aquest moment la gent ho està narrant en directe i estem veient com la pròpia població s’ha convertit en els reporters que narren el seu propi genocidi. Crec que hauria d’haver-hi bloquejos a Israel directament, perquè veig que hi ha molts polítics que s’omplen la boca parlant de genocidi però després venen armes per la porta de darrere o continuen fent tractes amb un estat que està massacrant a una població. Jo crec que també la manca de memòria històrica en aquest cas és fonamental i que es van fer molt malament les coses. Però com us dic, això no va començar fa 6 mesos, sinó fa més de 70 anys. Jo recordo que estava a l’institut i vaig fer una campanya per Palestina, quan tenia 16 anys, i ara en tinc 47, així que estic parlant de fa 30 anys.
Els Estats Units que, per una banda, estan tirant menjar (però que sepáis que está caducado), per l’altra fan tractes amb Israel, a qui ningú s’atreveix a parar-li els peus. Jo estic esgarrifada de veure que no tenim cap polític que s’hagi plantat i hagi fet un bloqueig real a aquest país. És terrible, hauríem d’estar sortint cada dia al carrer. Però també us dic una altra cosa, que tenim 50 conflictes actius dels quals no parlem. Vam deixar de parlar fa molt de l’Afganistan o de Síria o de Líbia, o del Yemen o d’Eritrea o de República democràtica del Congo. No va con nosotros, funcionem com amb modes.
De fet, hi ha una cosa que em xoca molt, i és que des de la premsa es parla de la guerra de Gaza, però aquí no hi ha cap guerra, aquí hi ha un estat massacrant a un altre; no hi ha dos exèrcits i per a què hi hagi una guerra n’hi ha d’haver dos, d’exèrcits. Aquí el que hi ha és un grup armat que va fer una salvatjada i després un exèrcit que durant 6 mesos ha massacrat una població sencera. Per tant, hem de parlar del genocidi de Gaza, perquè és un exèrcit maxacant a una població i a un país. Pe altra banda, veiem com el govern espanyol, que en principi és d’esquerra, s’omple la boca condemnant el genocidi, però per la porta del darrere estem venent armament a Israel. O sigui que som un cínics. I mentre continuem alimentant aquests conflictes, no pot millorar el món.
Creus que a causa de l’imperialisme, hi ha aquests conflictes a Àfrica o a d’altres llocs del món?
Sí, és clar. és que tot comença així. El problema de tot per mi és la colonització, l’expoli. Això i l’haver massacrat pobles sencers per extreure recursos. Ja no es parla de colonització, però seguim tenint països colonitzats per països europeus i, és clar, la gent, si extraiem els recursos del seu terrtori i ens ho emportem tot, evidentment no es quedaran els seus països. I a on vindran? Doncs als països que els han expoliat. A més, a Àfrica hi ha un imaginari d’Europa, i igual que nosaltres tenim un imaginari sobre aquest continent i en parlem com si fos un país únic, i no diferents països amb diferents situacions, doncs allà pensen que Europa és “El Dorado”, però en el sentit de «si a mi me roban todo el oro, lps diamantes y los recursos, pues eso tiene que estar en algún sitio, no? Pues igual está en esos países del norte» Doncs sí, jo crec que (l’imperialisme) és el principi de tot. De fet, jo, quan faig les xerrades, poso sempre un mapa de les rutes migratòries d’ara i un mapa de les rutes migratòries de principi de 1900, per a què es faci la comparativa i perquè veiem qui entrava a quins països a fer què (riu)… Aleshores, el que que ens fa falta és una classe d’història, però larguita, per entendre quina és la situació al món; una classe d’història que potser li hauríem de fer als polítics que tenim, perquè jo crec que no se’n recorden. Un poco de repaso de geopolítica les vendría bien…
És a dir, que els europeus també hem sigut migrants en el passat, oi?
Sí, i tant, i per això poso també el cas del Winnipeg, un vaixell que va sortir de França amb persones que fugien de la Guerra Civil espanyola, principalment nens i nenes els pares dels quals havien mort. Era un vaixell de càrrega que tenia capacitat per 100 persones però el capità va decidir buidar tota la zona de càrrega i va ficar-hi 2.078 persones que van arribar a Valparaíso, a Xile, i, com us dic, quasi tots eren nens. Aquesta imatge xoca molt perquè veus la coberta plena, plena, plena de gent amb aquelles cares de què estaven fugint d’una guerra. I d’això fa molt poquet, però s’ha oblidat pel fet de no tenir memòria històrica i no parlar d’aquestes coses. Per això, tot el que està passant actualment ens sembla aliè a nosaltres, pensamos «esto no va con nosotros, a nosotros no nos va a pasar». Però potser el dia de demà qualsevol dels que estem aquí estarem en una embarcació. I l’interessant serà que voldrem que ens tractin bé, no? Pues vamos a hacerlo bien desde ya, i així la població estarà una miqueta més conscienciada o educada o sensibilitzada.
