Per: Oriol Herrero, Isaac Barré i Ilyas Sohail
Daniel Layunta va néixer a Terol fa 41 anys. Sempre ha estudiat en escoles públiques i va cursar la carrera de magisteri d’Educació física a la Universitat de Barcelona. També ha fet INEF. Mestre des de l’any 2009, va començar fent substitucions i actualment treballa a l’escola El Sagrer com a mestre de 5è.
Qui o què et va motivar a ser mestre de Primària i per què t’agrada ser-ho?
Realment la motivació no és una cosa única, sinó que ve d’impulsos tant positius com negatius. Per exemple, un impuls positiu va ser la meva mestra d’infantil, que era diferent a les altres, ja que organitzava moltes sortides, ens explicava històries de lletres, que recordo que a mi m’encantaven… Segurament això va servir per a què després jo volgués transmetre el mateix al meu alumnat. També he tingut impulsos negatius: a 6è vaig tenir una mestra que, segons la meva opinió, no va ser una gran docent ja que feia coses que, fins i tot jo en aquella època, pensava que eren injustes, i jo crec que també va ser un impuls per a mí perquè jo no vull ser un mestre així.
Des de quan ets mestre de primària?
Ja ni me’n recordo… Crec que vaig començar l’any 2009, quan vaig acabar INEF, fent algunes substitucions de temps molt reduït fins que vaig tenir la jornada completa. Per tant, fa 15 anys que sóc mestre de primària.
Què recordes de les teves primeres classes com a mestre?
Les meves primeres classes van ser a una escola del Bon Pastor on hi havia gent amb pocs recursos econòmics, alumnes que encara no sabien l’idioma perquè eren nous al país i d’altres amb molts problemes, així que era una classe explosiva. Me’n recordo, per exemple, que tenia alumnes que jugaven amb cotxes a sota la taula en plena classe i jo no sabia què fer, i un dia vaig dir: “Avui faran classe”; em vaig proposar que fessin classe, i llavors van començar a cridar perquè no volien. Va ser una experiència molt potent, però vaig pensar: “Si me’n surto, és què serveixo per a ser mestre”. I al final no vaig estar ni un mes en aquella escola, però vaig veure que valia per a ser docent.
La meva primera experiència docent, com a mestre a una escola del Bon Pastor, va ser molt potent, i vaig pensar: “Si me’n surto, és què serveixo per a ser mestre”.
Quants anys fa que ets al Sagrer?
El Sagrer és l’escola on més temps he estat, hi porto 7 anys. A l’escola anterior hi vaig estar 4 anys i abans d’això vaig treballar en alguna altra un any o menys perquè era substitut.
Què t’agrada més ser mestre dels més petits o dels grans? I què et resulta més difícil?
A mi m’agrada més ser mestre dels grans, de 5è i 6è. És més, recordo que al Sagrer vaig començar amb vosaltres a 3r i ja vaig pensar: “Uff, em fan baixar molt”. A més va ser molt divertit perquè en aquell moment la directora em va dir que segurament estaria a 5è, però després em va dir que no, que segurament em tocaria 4t i finalment em va dir que 3r. Allà vaig pensar: “Si ara em diu 2n, em desmaio”. En conclusió a mi m’agrada més ser mestre dels grans. Jo crec que no hi ha cap curs més difícil, sinó que són diferents. Per exemple, si agafes els més petits és molt físic, perquè has d’estar tota l’estona darrere dels nens perquè no són autònoms i has de tenir més paciència. Els grans, en canvi, són més autònoms però hi ha més proves, més exercicis per corregir… i llavors és més feina que t’emportes a casa. Al final has de saber a quin curs estàs i adaptar-te.
Has format mai part d’algun equip directiu? Si respon si: Com ha sigut la teva experiència? Si respon no: t’agradaria formar part?
Mai he format part d’un equip directiu i em veig molt lluny d’això, però sí que és cert que, amb l’edat, el no rotund d’abans ara no ho és tant, ja que a mesura que vas agafant experiència veus coses que t’agraden i coses que no, decisions que es prenen que em fan pensar si jo hagués fet el mateix o si hauria canviat alguna cosa o buscat una alternativa… Però després penso en els maldecaps que tenen els equips directius, perquè han de barallar-se amb les famílies i també amb els mestres i amb el Departament d’Educació i ells al mig intentant apagar focs, i és molt dur. Jo m’emporto els problemes de la meva classe, però l’equip directiu s’emporta els de tota l’escola. Així que tot i que ara és un no menys rotund, de moment continua sent un no perquè no sé si podria dormir a les nits.
Daniel Layunta fent classe
Què penses de la relació i de l’ús de l’alumnat d’avui dia amb les pantalles? Prefereixes ensenyar com abans, sense pantalles o amb les noves tecnologies?
Jo sempre penso que les noves tecnologies són una eina més de treball, o sigui, que van molt bé, i a més s’utilitzen a totes les feines. Les màquines ja estan aquí, això no es pot evitar, però el que sí que podem mirar és quan se n’ha de fer ús. És a dir, és molt important distingir quan s’han de fer servir i quan no. En resum, la part digital és molt important però s’ha d’utilitzar bé, no es pot estar tota l’estona davant d’una pantalla.
Com veus l’educació de Catalunya avui en dia? Quin creus que és l’error que ha fet baixar tant el nivell a Catalunya, segons ho indiquen els resultats de les últimes proves PISA?
El primer és que ens canvien un munt de cops els currículums: jo porto tretze anys fent classes i ja he tingut tres curriculums diferents. Una altra cosa és que ara es funciona més a partir de projectes mentre abans eren els continguts, o sigui, que es va canviant i això és una bogeria, perquè no tens una estabilitat. Un tercer element és que, almenys a l’escola pública, tenim el mateix mobiliari des de fa no sé quant de temps. A la meva escola fins i tot hem hagut de treure una taula marró de les antigues perquè ens ha vingut un nen nou i no teníem més taules de les verdes i està diferent… Direu què és una tonteria, però si posem un mobiliari més actualitzat aniria millor. També crec que hauríem de tenir més mestres d’educació especial que ajudin a atendre la diversitat. O sigui que hi ha moltes coses que influeixen (en el nivell de l’alumnat).
Si poguéssis reviure tots els moments significatius de la teva vida com si fos una pel·lícula, quins serien els tres o quatre moments clau i per què són tan importants per a tu?
Jo crec que uns dels meus moments clau va ser quan vaig conèixer la meva dona, ja que em dóna estabilitat. He volgut compartir la vida amb ella i hem tingut moments molt macos els dos junts, a més de dues filles. L’altre moment clau és quan vaig voler fer magisteri tot i tenir una nota alta per a poder estudiar una altra carrera, però vaig preferir fer una cosa que m’agrada.
Si tornessis a començar la teva vida de nou, què faries sabent el que saps ara?
Quan era adolescent era una de las cosas que més m’agradava era pensar: “Què hagués fet si…”, i molts cops li donava voltes a això. Realment crec que canviaria poques coses si tornés a viure, serien detalls, com en algun moment algun comportament amb certa gent, però res molt important; potser en algun moment ser més atrevit, ja que a la vida de vegades vas amb por, així que m’hauria arriscat més.
Instal·lacions de l’escola El Sagrer
Digue’ns un consell de vida que t’ha marcat i t’ha servit.
Us diria: “Si tens un somni, lluita per ell”. Potser després no ho aconsegueixes perquè a vegades les coses no surten, però que almenys no sigui perquè no t’has esforçat. Tots a la vida hem de tenir objectius.
Si tinguessis tots els diners del món, a què et dedicaries i per què?
Si tingués tots els diners del món no sé si treballaria, jaja… Jo crec que seguiria sent mestre, però buscaria temps pels meus hobbies com escriure o llegir. Però, sobretot, una cosa que m’encantaria seria crear com unes sales per a fer reforç escolar on hi pogués anar gent de les famílies més desfavorides, que no tenen tant recursos econòmics, i que la sala serveixi perquè facin deures, estudiar, o per si necessiten una fotocòpia o ordinadors per fer treballs. Segurament faria això, com una mena de fundació.
Digues algunes curiositats sobre tu que creus que poca gent coneix de tu.
Una curiositat meva podria ser, per exemple, que amb 17 o 18 anys (no me’n recordo) un estiu vaig anar a treballar a un hotel d’animador turístic, i hi he estat anys. I això m’ajudava econòmicament i si havia de sortir a algun lloc, o fer cualquevol cosa, no havia de demanar diners als meus pares, i això em feia sentir orgullós. També podria dir que he sigut entrenador de futbol sala i que un somni meu seria escriure un llibre.
Quines son les persones que t’han ajudat més a la vida i per què les aprecies?
La meva família i els meus pares, que eren molt humils. Ells m’han ensenyat que amb l’esforç del dia a dia s’aconsegueix tot, i sempre m’han recolzat perquè jo pogués tenir una carrera universitària. També el meus germans em donen molts consells, i la meva dona, que apart de parella és també bona amistat i un bon vincle.
Quin creus que és l’error de la juventud avui en dia, i quin consell els donaries?
Diria que és que hi ha gent que no vol ni estudiar ni treballar. No sé si és un error només de la juventut o de la societat en general, però a la vida has de tenir un propòsit. Intentar ser independent és molt important, així que el consell que donaria a un jove és que busqui alguna cosa que sigui vàlida per la seva vida, que el faci sentir important.
