Per: Oriol Moyano, Amaia Herrera, Gala Cabrera, Aleix Soriano, Malak el Mazzini, Zuhong-Jie Chen, Luna Ruiz i Samuel Hernández
Albert Rogé (La Seu d’Urgell, 1993) és periodista esportiu i com a tal ha treballat en diferents mitjans de comunicació, com el diari Sport -durant 10 anys- i el canal de Twitch Jijantes, on va conèixer el món de la Kings League, una lliga de futbol-7 on juguen equips dirigits per streamers i exfutbolistes i que es retransmet per internet. A més, ha participat en tertúlies de televisió a canals com Esport3, GOL o 8tv i radiofòniques a RAC1. Al llarg de la seva trajectòria s’ha especialitzat en el futbol base, fent seguiment de La Masia, l’escola del Barça. A més, ha estat entrenador de nens a l’Atlètic Sant Just i actualment, dins de la Kings League, és director esportiu del club Pío i de la selecció mexicana.
Com va començar la teva trajectòria en el món dels esports?
Jo sóc el típic nen a qui sempre li ha agradat el futbol, el típic nen que volia ser futbolista, futbolista, futbolista, però arriba un moment que veus que no ho seràs perquè ets dolent. A més, als 21 anys em vaig trencar el lligament creuat d’una cama, vaig tornar a jugar al cap d’un any i em vaig trencar el de l’altra, així que amb 22 anys vaig deixar de jugar. Llavors vaig buscar què es trobava més a prop del món del futbol i vaig veure que el periodisme esportiu ho estava, ja fos retransmetent o escrivint, com era el meu cas. De fet, vaig començar a escriure quan tenia la vostra edat (15-16 anys). A més, també em vaig fer entrenador i més endavant director esportiu, que són tots els vincles que ara mateix tinc amb l’esport.
Només has fet futbol o has practicat altres esports?
Federat, futbol, però també he jugat molt a pàdel i he provat tenis, bàsquet…
Has estudiat alguna cosa relacionada amb l’esport?
Vaig estudiar la llicenciatura en periodisme i després un màster de comunicació esportiva.
Què és el que més t’agrada de treballar al món del futbol i, en concret, d’informar sobre el Barça?
El fet que tinc la sort de conèixer moltes coses del club i també que estic com recollint els fruits (de tota la feina feta abans). Jo m’he especialitzat en el futbol base, perquè veia que tothom parlava del primer equip, però ningú parlava de La Masia, i per això conec en Gavi, Lamine Yamal, l’Ansu Fati… des que tenien 10 o 11 anys, quan no eren ningú. I ara, la sort que tinc, és que si me’ls trobo, puc parlar amb ells perquè em coneixen des que eren petits i no es pensen que vaig a parlar amb ells per interès, sinó perquè hi tinc una relació propera.
Em vaig anar cansant del món del periodisme perquè és molt absorbent ja que treballes dissabte i diumenge, quan la majoria de gent té festa i està amb la família o els amics, i això és molt sacrificat.
A part del periodisme, sabem que també et dediques a la gestió esportiva, sobretot a la Kings League. Ens pots explicar la teva experiència en aquesta feina i què t’aporta?
Jo vaig començar a la Kings League perquè estava a Jijantes, que és un canal de Twitch, una de les coses noves que han aparegut en els últims anys, on feia de periodista. I, al sorgir també la Kings, vaig fer una miqueta de direcció esportiva. Em vaig anar cansant del món del periodisme perquè veia que és molt absorbent, perquè al final dissabte i diumenge, quan la majoria de gent té festa i està amb la família o els amics, és quan els periodistes treballen més, i això és molt sacrificat. Llavors vaig anar deixant el món del periodisme i agafant més el de la direcció esportiva, perquè m’agrada molt també prendre decisions i el dia a dia dels entrenaments. Vaig començar amb l’equip de futbol-7 de Jijantes, i actualment estic a Pío, un altre club que competeix a la Kings League. I fa poc m’han nomenat també director esportiu de la selecció de Mèxic, amb la qual anirem a jugar al Mundial de Brasil. Aquí, la meva feina és la de fitxar jugadors, negociar amb altres equips i prendre decisions.
Penses que és important que els esports estiguin presents en la vida dels infants, ja sigui a la tele o per altres vies, per tal que vulguin iniciar-se en el món de l’esport?
Sí, perquè al final l’esport és importantíssim pels nens i les nenes. T’ensenya moltíssimes coses que potser a l’escola no pots conèixer, ja sigui competir, ja sigui tota la part de ser generós amb el company que tens al costat, i també la cultura de l’esforç, que és veritat que la tens al col·legi, però potser a l’esport no ho veus tant com un sacrifici, i per això és molt important que tots els nens i nenes practiquin alguna activitat esportiva.
Com ha canviat la teva opinió de l’esport base des que vas començar a relacionar-te amb aquest àmbit fins ara?
Jo tinc dues visions diferents al respecte ja que a la Seu d’Urgell, d’on jo soc, entrenàvem dos dies a la setmana i després jugàvem, però no gaire bé. En canvi, ara que estic a Barcelona i soc entrenador veig com hi ha moltíssima gent que està molt més preparada, nens de 8, 9 i 10 anys que saben amb qui juguen, a qui els passen anàlisis dels jugadors i dels seus propis partits sobre què fan bé i què malament. Ara és com que el futbol s’ha professionalitzat molt més, i amb les xarxes socials també pots ser reconegut ja siguis millor o pitjor només pel fet de tenir molt de públic.
La promoció de l’esport de base és importantíssim, com s’està veient en el futbol femení, que ara mateix està molt més reconegut perquè hi ha una cultura d’esport de base femení que fa quinze anys no existia.
Quina importància té per a tu la promoció de l’esport de base?
Per a mi és importantíssim. Un exemple on això s’està veient molt clar és el futbol femení, que ara mateix és un esport molt més reconegut, i que encara podrà ser millor d’aquí a deu anys, perquè hi ha una cultura d’esport base femení que fa quinze anys no existia, i al final les noies que volien jugar no podien o havien de fer-ho amb nois perquè eren poques, sobretot als pobles. Llavors, ara, el fet que a l’equip del Barça femení li hagi anat tan bé ha provocat que moltes més noies vulguin jugar a futbol, que molts altres clubs hagin potenciat els equips de dones i que l’esport femení tingui més rellevància i recursos econòmics.
Creus que, per arribar a l’esport de competició, ho té més fàcil la persona experimentada perquè abans ha fet esport de base que la que no porta tant de temps? O tenen les mateixes possibilitats?
El talent és innat, neixes amb ell, però aquest sempre ha d’anar acompanyat d’esforç perquè si mai no seràs esportista professional. Jo he vist jugadors boníssims que prometien molt, però que per una mala conducta, distraccions de fora del futbol, les drogues, etc. no han arribat i fins i tot els ha superat un jugador “normal” que s’esforça fins al final. És per això que és molt important cuidar-se en la part extraesportiva també. Però responent en concret a la pregunta, sí que influeix el fet que es tingui cura de l’esport de base en què n’hi hagi més a nivell professional.
I a la inversa, creus que un club amb millor esport de competició té un millor esport de base? Per què?
Sí, al final és una roda. Per exemple, quin és el club que més jugadors treu de la base, en el cas del futbol? Doncs el Barça perquè també inverteix molts diners a La Masia per a què els jugadors tinguin les millors condicions per dormir, per estudiar, per entrenar, etc. Al final, com més inversió hi hagi, millor preparats estan els esportistes.
Quines creus que són les causes principals de l’abandonament de l’esport de competició?
Una crec que és el sacrifici, perquè al final són moltes les hores que s’hi han de dedicar i potser has de sacrificar un viatge amb els amics perquè tens partit i molta gent acaba optant per això últim. Una altra raó són les lesions, com en el meu cas. També la frustració quan veus que entrenes i entrenes però no hi arribes, i llavors dius: ‘Doncs ho deixo d’intentar’. Una altra causa molt important és la pressió que exerceixen els pares o els entrenadors. Jo conec bastants casos de jugadors molt bons que ho han acabat deixant, o han acabat odiant l’esport, pel pare o la mare, per la pressió que tenien durant els partits. Aquests pares al final acaben fent que el nen no tingui ganes de jugar perquè no vol rebre aquesta pressió. Inclús hi ha casos de pares que, a la grada, s’insulten, es peguen o fan qualsevol cosa que provoca que el nen no pugui gaudir.
