Per: Eric Heredia, David Regojo, Júlia Salvador i Max Solanich
Ariadna Selga, professora de Química a l’Alzina des de fa quatre cursos, té 50 anys i va entrar al món de l’esport fent atletisme quan en tenia tan sols 11, influenciada pel seu pare. Quan va començar la universitat, als 18 anys, es va apuntar al club de rugbi universitari; en aquest esport va arribar a jugar amb les seleccions catalana i espanyola, participant en un mundial i un europeu o torneig 5 nacions. També va jugar a futbol sala durant un temps, quan estava a la universitat. Actualment segueix fent dansa contemporània, però degut a una lesió no pot practicar altres esports com el rugbi o el futbol.
Què et va inspirar a començar a practicar atletisme i rugbi?
Jo era una nena molt moguda, m’agradava molt fer esport i moure’m. El meu pare havia fet atletisme i jo també en vaig voler fer i llavors em van apuntar a les pistes universitàries, on vaig començar a entrenar. Quan vaig començar la universitat encara passava més temps allà i hi havia unes noies que vaig conèixer que jugaven a futbol sala i unes altres que jugaven a rugbi que em van dir: “Vols venir?”, perquè anaven molt curtes de gent, sempre faltaven noies. I jo, com m’apuntava a tot, em vaig apuntar a rugbi i a futbol sala i així vaig començar. Em va agradar molt i vaig començar a jugar no només a l’universitari de rugbi sinó a l’equip federat.
Com va ser el canvi de l’atletisme al rugbi? Quines diferències vas notar entre aquests dos esports?
Que l’atletisme potser és més individual, tot i que també hi ha una part grupal perquè hi ha competicions que són per equip, on cada persona puntua amb la seva prova. Però el rugbi, per mi, és l’esport d’equip per exel·lència perquè necessites el teu equip per tot i això em va agradar moltíssim. I com jo tenia molt bona base de l’atletisme perquè corria bastant i també estava forta, s’em va donar molt bé.
Ariadna Selga va començar a jugar a rugbi als 18 anys
La teva família et va posar alguna dificultat a l’hora de practicar algun d’aquests esports?
No, per fer atletisme no, al contrari, els ho vaig demanar i em van ajudar a buscar un lloc, ja que el meu pare havia fet atletisme i ho entenien. Al rugbi hi havia noies que tenien molta més dificultat a casa, que ho feien d’amagat, perquè a les seves famílies no els semblava bé que practiquessin aquest esport. Jo en general no (vaig tenir problemes), però sí que és veritat que quan tenia alguna lesió la meva mare sempre deia: “Bueno, aquest cop ja ho deixaràs, no?”, però jo seguia. Suposo que patien, però no, jo no he tingut cap dificultat.
Quins han estat els moments més destacats de la teva carrera esportiva?
El primer va ser quan tenia 11 o 12 anys i vaig anar al Campionat d’Espanya d’Atletisme per córrer els 80 metres tanques, a Pontevedra. Vaig arribar a la final i vaig quedar última, però per mi va ser “todo un logro”, anar al campionat d’Espanya. Després, als 14, vaig quedar sisena de Catalunya. Amb el rugbi vaig estar a la selecció universitària de Barcelona, guanyant 4 anys seguits contra Madrid, i això em va agradar molt. Després vaig estar a a la selecció Catalana i a la selecció Espanyola i vaig participar en un mundial, tot i que l’únic partit que vaig jugar va ser contra Nova Zelanda, que eren les millors del mon juntament amb els Estats Units. Va ser súper xulo.
Alguna vegada t’has trobat alguna dificultat en els esports pel simple fet de ser dona?
No, perquè a l’entorn en què em movia la gent era com jo i per això no tenia cap limitació a nivell mental o social. Pero sí que, per exemple, per anar a la selecció nosaltres no ho teníem tan fàcil com els nois: a ells, cada partit que feien els donaven una samarreta, els pagaven… i a nosaltres no ens pagaven res, i si volies una samarreta havies de guanyar molts partits. A més, per anar al mundial hi havia dones que estaven treballant i s’havien de demanar les vacances a la feina, i l’únic que pagaven eren les dietes. Jo, com estava estudiant, doncs no vaig anar a la facultat, i com que la feina que feia era de monitora d’atletisme, vaig aconseguir algú que em substituis, així que per mi no va ser tan difícil com per altres dones.
Per anar a la selecció nosaltres no ho teníem tan fàcil com els nois: a ells, cada partit que feien els donaven una samarreta, els pagaven… i a nosaltres no ens pagaven res, i si volies una samarreta havies de guanyar molts partits.
Creus que haguessis tingut més oportunitats si haguessis sigut un home?
Jo crec que en general sí, però també crec que al ser dona i jugar en un esport minoritari, he tingut més facilitat per arribar a determinats llocs perquè hi havia menys gent.
Creus que el rugby es juga de manera més intensa en l’esport masculí o en el femení?
En el rugby la intensitat és igual, perquè tu jugues amb tota la intensitat que tens. És cert que en el masculí hi ha homes que són unes “moles” i que si et vénen a placar ho tens fotut, però entre les noies jo he arribat a jugar amb algunes de Paisos Baixos, Nova Zelanda i Estats Units que també eren unes bèsties. Per tant, a altres llocs d’Europa i del món, on el rugby està més estès i hi ha més competència, amb jugadores molt altes i fortes, aquestes poden jugar a una intensitat força elevada. De totes maneres, ara tot el rugby femeni és molt més professional i també estan fortíssimes les jugadores de l’equip espanyol.
Jugadores de rugbi, entre elles l’Ariadna Selga
Com creus que ha evolucionat la percepció de l’esport femení al llarg dels anys?
Jo veig que ara, sobretot amb el futbol femení, hi ha molta més visibilitat. Pel que fa al rugbi, també hi ha molts més equips, perquè abans érem 7 a tota Catalunya i ara està més estès i les noies hi juguen molt, tot i que segueix sent un esport minoritari.
Què prefereixes veure, un partit d’homes o de dones? Per què?
A mi m’és igual, m’agraden tots dos; per exemple, en el rugbi jo vaig veure al mundial que nosaltres èrem mes tècniques i els nois una mica més forts, però ara crec que s’ha igualat ja bastant.
Què penses sobre que els patrocinadors prefereixin invertir els diners en l’esport masculí i no tant en el femení?
Doncs jo crec que això és un tema de mentalitat de la societat que portem arrelat des de fa anys. Perquè també fa més temps que es permet als homes jugar mentre que a les noies no se les deixava, o no quedava bé i llavors tu mateixa t’autolimitaves. Així doncs, els patrocinadors donen més visibilitat als homes perquè és una qüestió històrica, però si es posessin a patrocinar noies, jo crec que funcionaria bastant bé, però cal un canvi de mentalitat global. Ara, per exemple, s’està veient que a molta gent li agrada veure el futbol femení.
Per què creus que hi ha menys notícies sobre esport femení?
Doncs pel mateix, perquè al principi hi havia menys esport femení perquè no estava del tot ben vist socialment i, en canvi, l’esport masculí està molt integrat a la societat, llavors és com si fos natural. És com el que passa als patis, que s’omplen de nois jugant a futbol, mentre les noies no juguen, no perquè no els agradi jugar, no perquè no juguin bé, no perquè no vulguin jugar, sinó perquè es senten cohibides, i també es fan molts judicis sobre elles: que has de jugar bé, la pressió social, si et criticaran, entre altres motius.
Els patis s’omplen de nois jugant a futbol, mentre les noies no juguen no perquè no els agradi o perquè no juguin bé o no vulguin jugar, sinó perquè es senten cohibides i perquè es fan molts judicis sobre elles.
Creus que les dones esportistes estan sotmeses a més pressió que els homes? Per què?
Sí, completament, perquè has de demostrar que ets bona, i si ho ets, et busquen alguna cosa, es posen en la teva vida personal. A mi quasi no m’ha passat perquè jo jugava però no era famosa ni res, ja que el rugbi és un esport molt minoritari. Però ho veig, veig el judici i és constant. La meva besàvia em deia: “Què fas jugant a esports d’homes?”.
Quins tipus de pressió has experimentat com a dona esportista, tant a nivell personal com professional?
Com deia, jo no he tingut gaire pressió, però sí he rebut comentaris pel fet de ser una dona que juga a rugbi, com: “No me voy a meter contigo”. Hi ha sobretot una pressió estètica; per exemple, una vegada a atletisme ens van fer anar amb mallot, i els nois amb pantalons curts i samarreta curta. I nosaltres per què no?
Sobre les dones esportistes hi ha sobretot una pressió estètica: per exemple, una vegada a atletisme ens van fer anar amb mallot, i als nois amb pantalons i samarreta curta. I nosaltres per què no?
Tens algun consell per a les joves esportistes?
Jo no tindria un consell només per les noies, sinó també pels nois, i és que intentin eliminar el judici constant. Crec que això es la base de tot perquè, al final, si eliminem el judici, la gent serà lliure de fer el que vol. I després també seguir reclamant drets, perquè la gent no els té tant clars. I recolzar-te en gent com tu, perquè llavors et sents més valenta i més forta, sents que no estàs sola.
Què et motiva a seguir vinculada al món de l’esport després de la teva carrera professional?
És que a mí l’esport m’agrada molt i és una pena que estigui lesionada, perquè jo seguiria jugant a rugbi si no ho estigués, i també a futbol. Ara faig dansa contemporània i m’agrada moltíssim. I a més jo crec que és necessari fer esport, per la vida, per al cos, per la ment, per la salut
T’agradaria o tens pensat tornar al món de l’esport?
Sí, si no tingués tot el que tinc m’encantaria… De fet vam fer un entrenament de veteranes fa poc, però jo ara tinc el genoll trencat i una espatlla que se’m surt. M’ho vaig passar super bé, i m’encantaria tornar, però no puc fer-ho al nivell en el qual estan les meves companyes. Però potser si segueixo anant als entrenos de rugby podria ajudar a fer d’entrenadora d’algun equip.
