Per Lidia Hita, Berta Morales, Carlos de la Cruz, Noa Amanós, Nico Kanchaveli i Elen Sidareghyan
Jordi Jané Pérez (Barcelona, 1986) és preparador físic des de fa 10 anys, majoritàriament de futbolistes d’elit d’equips com el Barça, el Sevilla, el Girona, l’Espanyol, el Betis, l’ Oporto, l’Osasuna, el PSG, el Manchester City, la Juventus i la Sampdoria. Abans, però, va ser jugador i entrenador de futbol, i actualment també treballa com a professor d’educació física a instituts.
Quin va ser el motiu pel qual et vas fer preparador físic?
El motiu principal va ser que vaig començar a tenir lesions greus quan jugava a futbol, com una lesió al genoll, amb 20 anys, que em va tenir 12 mesos apartat dels terrenys de joc, i a partir d’allà vaig començar a descobrir el que m’agradava, vaig estudiar la carrera de Ciències de l’activitat física i l’esport i vaig començar a treballar de preparador físic
Què s’ha d’estudiar per a ser preparador físic?
Primer la carrera de Ciències de l’activitat física i de l’esport i després algun màster: n’hi ha d’específics en esports col·lectius i d’altres que es centren en els esports individuals, així que en funció del que t’agradi més.
Has sigut o ets preparador físic només de futbolistes o també d’altres tipus d’esportistes?
He passat per molts esports, però la meva especialitat és el futbol. Tot i que estic especialitzat en esports col·lectius, també he preparat esquiadors, velocistes, tenistes, un jugador de bàsquet…
Quina és la lesió més comú en general entre els futbolistes?
N’hi ha dues que es donen bastant: la primera de totes és el lligament creuat anterior, a nivell d’articulació del genoll, i l’altra és la pubàlgia.
La lesió més dura a dia d’avui segueix sent la dels creuats anteriors a nivell de genoll, perquè quan un jugador es trenca, sap de cop i volta que fins d’aquí a 12 mesos com a mínim no podrà tornar al camp.
Quina ha sigut la pitjor lesió que has hagut de tractar?
La més dura a dia d’avui segueix sent la dels creuats anteriors, a nivell de genoll, però perquè la recuperació no és com abans, quan es marcava un timing de recuperació de 6 mesos, sinó que ara el return to play, que és quan el jugador pot tornar a jugar, a competir, està tendint a l’any, i llavors, quan un jugador es trenca, sap de cop i volta que fins aquí a 12 mesos no podrà tornar al camp, sempre i quan tot vagi bé, i això és una situació dura que pot viure qualsevol esportista d’elit, no només de futbol.
És comú la lesió del lligament creuat? Quina n’és la causa?
No, no és que sigui molt comú, simplement és una de les lesions de risc que hi ha als esports col·lectius; és una lesió que, si et passa, pot arribar a ser molt fotuda. Pel que fa a la manera com es produeix és perquè o se la fa sol l’esportista o hi ha un impacte d’un adversari, i a partir d’aquí es pot veure que hi ha asimetries prèvies a nivell muscular que determinan que l’estabilitat del genoll no era la millor, o pots trobar que a nivell de gluti o de la musculatura isquiotibial té poca força en comparació amb la part del quàdriceps… i totes aquestes asimetries poden afavorir que es produeixi aquest tipus de lesió.
Jordi Jané fa 10 anys que és preparador físic d’esportistes d’elit
La lesió del lligament creuat és més comú en homes o dones?
No és que sigui més comú en un sexe que en un altre, però sí és cert que ara hi ha moltes més dones futbolistes que l’estan patint, i un dels motius és que normalment elles són més laxes que els homes. Per contra, això fa que hi hagi més facilitat que es pugui rehabilitar l’articulació. En tot cas, al final ve a se el mateix, o sigui, que tot esportista d’elit, tant home com dona, ha d’estar ben treballat a nivell de força i ben compensat perquè el risc es minimitzi.
Llavors, quan es trenca el lligament creuat, es recupera abans una dona que un home?
No, no hi té res a veure. El que és cert que hi ha somatotipus que tenen més facilitat per guanyar força, però al final els timings són iguals tant per unes com per altres.
Quines conseqüències pot provocar trencar-se el lligament creuat?
Jo sempre dic el mateix, que desitjo que cap. Pot ser que a les primeres fases la recuperació no vagi bé i que l’esportista hagi de tornar a entrar a quiròfan perquè, per exemple, el genoll s’ha quedat rigit i, per tant, les conseqüències són al principi. Però després, una vegada dins la fase de treballs de força, un cop s’ha deixat enrere la part de rehabilitació i comença ja la part de readaptació, allà ja no hi ha problemes, es tracta simplement d’anar guanyant força, i si de vegades apareixen molèsties, doncs tractar-les. Però això no és un problema, no és un fre, sinó que forma part del procés.
Quan se’t trenca es cura només amb repós o els esportists han de fer alguna cosa?
Quan tu trenques un lligament, l’única manera de curar és la intervenció quirúrgica, has d’intervenir cent per cent.
I tu, personalment, has viscut alguna lesió de lligament creuat trencat?
Sí, n’he tingut dos, la primera amb vint anys, que va ser una mica més complicada, i desprès amb trenta, a partir de la qual ja em vaig retirar. Va ser dur perquè en aquell moment ja estava treballant com a preparador físic i quan em vaig trencar el lligament creuat no em podia moure.
I en general, com es poden prevenir les lesions?
Les lesions es prevenen amb treball de força. Al final, en funció de l’esport és més demandant o menys a nivell muscular una zona del cos o una altra i per això és molt important que, segons l’esportista amb qui estàs treballant, complementis i compensis bé a nivell muscular per intentar minimitzar el risc.
Quan un esportista es lesiona sempre hi ha un moment que ha de parar, però a partir del segon o tercer dia, si és una lesió muscular, ja es comença a treballar perquè el jugador es recuperi el més aviat possible.
En cas de lesió és millor fer activitat física adaptada per accelerar la recuperació o no?
En funció del tipus de lesió està clar que sempre hi ha un moment que has de parar, però per altra banda sí que és cert que a partir del segon, tercer dia, si és una lesió muscular, ja comences a treballar perquè el jugador no perdi el nivell de força i es recuperi el més aviat possible. Sempre i quan es respectin els timings, això sí, perquè cada lesió té un temps de recuperació que no et pots saltar, perquè si no el risc de recaure és elevat, i llavors ja passes a doblar el temps de baixa inicial.
Què t’agrada més, ser preparador o professor d’educació física?
M’agraden les dues coses per igual, i la meva idea és poder combinar-les, perquè cadascuna aporta coses diferents. El tracte amb l’alumnat m’agrada per la part d’intentar educar els hàbits de salut i, de ser preparador, tot el que és el treball d’optimització de força.
Recomanaris el treball de preparador físic?
Sí, perquè si t’agrada molt el món de l’esport, la trobo una feina molt divertida, en la qual hi ha un aprenentatge diari. A més, a dia d’avui, en els nivells professionals hi ha molta tecnologia i has d’estar a l’última per tenir-ho tot controlat. Nosaltres, com a preparadors físics, treballem amb moltíssima informació “instantània” del jugador, per exemple de com està el grup muscular que tu estas demandant en aquell moment, i aleshores això fa que vegis quin es el resultat de la teva feina real amb l’esportista, si és bona o no.
