/

Laura María González: “Fer memòria i ser conscients de la nostra història ens ajuda a no repetir els errors del passat”

L’actriu presenta l’obra Winnipeg, que narra el viatge de 2200 republicans espanyols a Xile l’any 1939 en el vaixell del mateix nom

Per: Ona Solanich

Laura María González és actriu, fonamentalment de teatre, tot i que també té experència en el cinema. Intèrpret des de fa quince anys, el seu projecte més recent és l’obra teatral Winnipeg, una adaptació del còmic de Laura Martel que rememora l’arribada de 2.200 republicans espanyols a Xile l’any 1939 fugint del franquisme i dels camps de concentració francesos en el vaixell del mateix nom fletat pel govern del país sudamericà a instàncies del poeta Pablo Neruda.

Per començar parlem una mica sobre la teva trajectòria professional. Què has estudiat per arribar a ser actriu?

Vaig estudiar interpretació. Primer a La Casona, on vaig estudiar durant tres anys, sent l’últim un postgrau especialitzat. I un cop vaig acabar vaig fer un màster d’interpretació de cinema, televisió i teatre a una escola anomenada La Bobina. I va estar molt bé perquè vaig poder descobrir altres modalitats que també m’agraden molt. A part també es coneix molta gent, i treballar amb ells va ser un regal.

Quina de les modalitats que has estudiat és la que t’agrada més?

El teatre sens dubte, perquè bàsicament la meva formació va ser d’aquest i en el qual em vaig especialitzar. Però això no treu que no estigui oberta a altres coses i projectes. De fet he participat en alguns curtmetratges i llargmetratges i m’agrada. És molt interessant perquè és molt diferent.

Quan vas començar a fer teatre professionalment? Quina va ser la teva primera obra?

Professionalment vaig començar més o menys quan tenia 20 anys, perquè abans havia fet obres i teatre però com a extraescolars. I la primera obra que vaig fer va ser una que es diu Tres, dos, un, zero i la porto fent des de llavors, uns quinze anys. És una obra que funciona molt bé i que sempre et manté activa perquè s’ha d’anar actualitzant cada any; parla del masclisme i si la deixessim de fer seria increïble perquè voldria dir que ja no fa falta, però malauradament no és així i aquesta és la nostra manera d’aportar el nostre granet de sorra.

Quines han sigut les obres més importants que has fet?

Les més importants que he fet per mi són: la de Tres, dos, un, zero perquè és la que sempre m’ha mantingut activa com a actriu i és una cosa que considero important, perquè en aquesta professió pots trobar mesos amb molta feina o amb molt poca i suposa haver-me mantingut sempre, a part que amb aquesta obra vam poder fer una gira a Mèxic i una altra a Xile; i l’altre obra ésWinnipeg, perquè hem actuat al Grec i hem fet una gira per Espanya.

Què és el que t’agrada més del teatre?

El que més m’agrada és poder explicar històries i poder posar-me a la pell d’altres personatges. Hi ha una frase que m’agrada molt que diu: “El teatre et permet viure moltes vides sense abandonar la pròpia.” I és molt cert. És una mica això, explicar històries i d’alguna manera conscienciar, fer memòria, reflexionar, denunciar… I també m’agrada molt tot el procés de creació perquè gaudeixo moltíssim.

“El que més m’agrada del teatre és poder explicar històries i poder posar-me a la pell d’altres personatges.”

T’agradaria treballar amb algun director/a o actor/actriu en concret?

Estic molt oberta a treballar amb gent nova perquè al final tot t’acaba aportant coses. Si haig de dir un nom en concret se m’acut un, però és més tirant a cinema, Fernando Trueba, perquè és el director de la meva pel·lícula preferida, Belle Époque.

A part de teatre, també fas cinema o televisió?

De cinema he fet algun curtmetratge, llargmetratge, càpsules i alguna pel·lícula; però a la televisió no he sortit mai. Però m’agradaria, per què no? Crec que també és un bon entrenament. No m’he plantejat mai ser presentadora d’algun programa, però no estaria pas malament.

Ara mateix tens algun projecte en ment?

Sí, ens agradaria anar de nou a Xile per tornar a fer Winnipeg. També volem continuar fent  Tres, dos, un, zero perquè portem unes 90 funcions i ens agradaria arribar a les 100.

Parlem ara de l’obra Winnipeg. Es tracta d’una adaptació del còmic escrit per Laura Martel. Que et sembla, és fidel a l’original o hi ha molts canvis?

La Laura Martel va fer aquesta adaptació (a partir) del còmic que ella mateixa havia escrit. Ens la va escriure ella i ens va donar els drets. És una adaptació tan bona que està nominada per segon cop als premis més importants de teatre d’Espanya, els Max.  Per mi l’obra és idèntica al còmic. I en quant a la vida real també, perquè ella, per fer el còmic, es va haver de documentar moltíssim i va parlar amb molta gent.

Escena de Winnipeg, obra teatral basada en el cómic de Laura Martel

Què us va motivar a fer-la?

Va haver una persona que va ser la que ens va donar la idea de fer l’obra, la Pamela. Nosaltres estàvem a Xile i vam veure un mural que parlava d’aquest vaixell i de Pablo Neruda, i l’últim dia de la nostra estança va venir la Pamela i ens va dir: “Ustedes tienen que hacer algo con el Winnipeg”. Llavors a mi se’m va quedar allò gravat, i al cap del temps, al 2019, vaig veure que el Winnipeg feia 80 anys que havia arribat a Xile. I vaig pensar que era el moment de fer-ho. Vaig parlar amb la companyia de La Jarra Azul, que és on treballo, i vam decidir fer-la.

Com ha sigut treballar amb els teus companys? I amb el director Norbert Martínez?

Treballar amb els meus companys va ser molt fàcil i molt professional. El procés de creació va durar uns dos mesos i va ser molt xulo perquè en l’obra hi ha molts llenguatges i ens haviem de reunir tot l’equip per anar creant aquestes petites peces, i la veritat és que va ser molt maco. I amb el director doncs el mateix, tot molt professional, i va anar molt bé.

No havíeu actuat per altres instituts abans de la representació feta al SAT al mes de febrer. Com va ser aquell primer cop davant dels i les adolescents, us esperàveu totes les reaccions del públic?

Era un misteri tot plegat, estàvem molt emocionades per veure què passaria i com reaccionaria el públic. Sabíem que funciona molt bé amb el públic adult i estàvem a l’expectativa de veure si funcionaria amb adolescents. I la veritat és que sí, que va anar molt bé tot plegat.

A veure, podiem preveure més o menys com aniria perquè estem molt entrenats a l’hora d’actuar amb públic més jove, però cada públic és un món i sempre hi ha sorpreses. De fet, hi ha una part que va sorprendre bastant que es quan cau un dels personatges, i ho fa expressament, forma part de l’obra.

Winnipeg funciona molt bé amb el públic adult i estàvem a l’expectativa de veure si funcionaria amb adolescents. I la veritat és que va anar molt bé tot plegat.”

Com veu decidir posar una càmera en directe i tota l’escenografia?

Això el Norbert (Martínez, director de l’obra) ho tenia molt clar; des d’abans de començar ell ja havia pensat en com ho anàvem a organitzar tot.

Volíem que fos una cosa més aviat contemporània, perquè s’han explicat moltes històries de la Guerra Civil i ho voliem fer d’una forma diferent.

Penses que és important recuperar la memòria de l’exili? Per què?

Sí totalment. Opino que és important recordar el que va passar perquè la història es repeteix i ho hem d’evitar. Hi ha una frase que m’agrada molt que diu: “Un poble sense memòria no té futur, i està condemnat a repetir sempre els mateixos errors.” I jo hi crec en això, que fer memòria i ser conscients d’on venim i de la nostra pròpia història ens ajuda a saber quines coses han funcionat i quines no per no repetir-les (aquesta, una mica adaptada, podria ser la frase del titular).

Ha estat fàcil aproximar-se als personatges per interpretar-los?

Per a mi sí, perquè tot el procés de creació va ser molt fluït i tot va anar sorgint molt àgil i fàcilment. A més, la forma en què està dirigida està molt ben feta, i m’encanta poder passar d’un personatge a un altre, és un entrenament molt xulo. És clar que tot té lo seu que i has d’estar molt concentrada, però no em va semblar difícil, sinó que ho vaig trobar interessant.

Estàs contenta amb el resultat? Canviaries alguna cosa?

Jo estic molt molt contenta amb el resultat, i no dic que sigui perfecte, però tampoc ser què canviaria.

Recomanes més l’obra per adults o per adolescents?

Aquesta obra està pensada per a un públic adult, però jo crec que a partir de 3r d’ESO pot funcionar súper bé. Perquè crec que és un tema que s’ha de tractar i quan ja comences a tenir una certa edat doncs ja pots comprendre aquest tipus de coses. A més, em sembla molt interessant que expliquin això a les escoles i que es tracti el tema.

Articles relacionats

  • Fratricidio en España: sobre la obra teatral Winnipeg

    Llegeix més

  • Selecció de haikus sobre l’exili republicà i la memòria

    Llegeix més

  • Laura María González: “Fer memòria i ser conscients de la nostra història ens ajuda a no repetir els errors del passat”

    Llegeix més

Redactor junior

close