El Club de Lluita Baró de Viver és una entitat molt important del barri de mateix nom, situat al districte de Sant Andreu de Barcelona, tocant ja a Santa Coloma de Gramenet. Des de la seva fundació oficial l’any 1962 (encara que la seva fundació real va ser dos anys després), ha estat un símbol de resistència i identitat comunitària, sent l’única entitat del barri que no s’ha dissolt mai malgrat els canvis i les dificultats que ha viscut. I quin millor exemple de l’anterior que el fundador del club, Antonio Asensio, lluitador antifranquista condemnat a cadena perpètua per oposar-se a la dictadura, tot i que al cap de poc temps va sortir-ne. Precisament va ser a la presó on ell va aprendre a fer lluita grecoromana.
El barri de Baró de Viver va néixer a finals dels anys 50, quan va acollir les primeres famílies emigrants que venien de tota Espanya. Un dels residents més antics del barri és Genaro Villagrasa Alcaide, que va arribar amb els seus pares el 1959. Segons recorda en una entrevista realitzada el passat 5 de març per alumnes de l’Institut l’Alzina, en aquella època el barri no tenia res: “Em vaig adonar que hi faltaven moltes coses. No hi havia zones verdes, ni escoles bressol, ni serveis socials, ni infraestructures, ni lleure per als nens… I vaig entendre que no podia esperar-se que ho aconseguíssim demanant-ho, sinó que havíem de lluitar per aconseguir-ho”.
Per això, quan tenia 18 anys, comenta, va decidir posar-se en acció i, juntament amb un grup de gent que pensava com ell, va crear l’Associació de Veïns de Baró de Viver, que va impulsar manifestacions i reivindicacions per millorar les condicions de vida del barri. Per desgracia aquesta es va dissoldre, fins que es va crear l’Associació de Veïns Pi i Maragall de Baró de Viver, que una vegada més també es va dissoldre al 2013 per manca de temps dels membres, segons una notícia publicada per betevé.
Genaro Villagrasa, activista veïnal de Baró de Viver
Una de les batalles més difícils va ser la remodelació del barri entre 1985 i 2000. Els blocs originals es van haver de derruir i reconstruir, i la denúncia veïnal va ser clau per aconseguir-ho. Avui, el barri és un lloc molt diferent, amb un entorn renovat i dignificat. En reconeixement per tot aquest treball i dedicació al moviment associatiu, Genaro Villagrasa va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona l’any 2000.
Pel que fa al Club de Lluita Baró de Viver, aquest ha viscut també moments difícils, com la pèrdua d’un dels seus entrenadors més reconeguts, Edu Colmena, campió de lluita grecoromana de Catalunya, que va ser assassinat el 2018, segons la notícia publicada al diari El Español al 2019. No obstant, el club segueix endavant, amb una gran passió per la lluita grecoromana i lliure olímpica, disciplines en les quals cada participant intenta vèncer al seu adversari amb claus i projeccions. De fet, des de la seva creació l’entitat no només ha aconseguit moltíssims trofeus a nivell autonòmic i nacional, sinó que els seus lluitadors han participat en Jocs Olímpics com el de Seúl 88 i el de Barcelona 92. Per això, el club és conegut també internacionalment. A més, a les instal·lacions hi ha penjades més de 25 banderes que es corresponen amb tots els països dels lluitadors que han vingut algun cop a competir a Baró de Viver.
Al Club de Lluita Baró de Viver s’hi pot entrenar des dels 4 anys i en formen part lluitadors de fins a més de 40. En total, actualment hi ha 72 llicències federatives. S’hi practiquen lluita grecoromana i lluita lliure olímpica, que des de les Olimpíades de 2012 és també una disciplina femenina. De fet, actualment dues de les esportistes de Baró de Viver entrenen al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. A més, s’ofereixen disciplines no olímpiques com el judo, però sense inscriure’s a competicions. Una cosa important a destacar és que al club no hi ha cap persona contractada, sinó que tota la feina que s’hi fa és voluntària. També reben algunes subvencions per part de la Federació de Catalunya i d’altres entitats.
Com afirma Genaro Villagrasa a l’entrevista realitzada, “la lluita és un esport molt noble, molt respectuós, que potencia el treball col·lectiu i que fa que la gent se senti útil, a més d’orgullosa del club”.
Sala de màquines del club
I per si fos poc, actualment el Club de lluita Baró de Viver, situat al carrer Clariana, 2, al costa del Nus de la Trinitat, també participa en un projecte molt especial, l’òpera comunitària “La rosa dels set pètals”, una producció del Gran Teatre del Liceu, en la qual es retrata la tenacitat dels veïns com un dels valors dins l’obra. Aquesta òpera estarà inspirada en la història i memòria col·lectiva del districte de Sant Andreu, i comptarà amb centenars de participants no professionals.
El Club de Lluita Baró de Viver aporta autenticitat i força comunitària a aquest projecte, que és una oportunitat per transformar els barris perifèrics en protagonistes de l’escena operística. La seva trajectòria ininterrompuda i el seu arrelament al teixit social fan que sigui una entitat molt especial, que continua sent un referent de resistència i identitat comunitària al barri de Baró de Viver.
“La rosa dels set pètals” és la segona òpera comunitària del projecte Òpera Prima del Liceu, centrada en els set barris de Sant Andreu (simbolitzats pels set pètals). El llibret de Blanca Bardagí narra tres generacions d’una família femenina des dels anys 60, basat en testimonis de l’antiga presó de Trinitat Vella, ex-treballadores de Fabra i Coats i veïns del districte.
La música combinarà clàssic, electrònica i jazz (composta per Tomàs i Lucas Peire), amb direcció musical de Manel Valdivieso i posada en escena d’Israel Solà. El procés inclou creació amb tallers, memòria històrica i cartells fets amb l’Escola La Llotja i Artenea, dins del programa europeu AMPLIFY. Amb 600.000 € de pressupost i centenars de participants no professionals, s’estrenarà al juny de 2027 al Liceu, unint resistència veïnal i creació inclusiva.
